Amb molt pocs dies de diferència he destapat un parell d'ampolles de vins d'Encús que havia deixat reposar en el meu celler. Són dos vins magnífics que cobejo amb delit i que cada collita que tasto em plau molt. Són fruit d'un celler singular —ara ja plenament conegut i admirat— amb el que jo tinc una certa «relació sentimental» —potser per ser un celler de muntanya i ser un celler pallarès.
Són dues ampolles de la collita 2010 i són els meus vins preferits d'aquest celler —i amb això no vull pas dir que l'Ekam o el Thalarn no m'enamorin, però sempre acabo decantant-me per l'Acusp i el Taleia, és a dir, pel pinot noir i el sauvignon blanc —amb semillon.
Ja és sabut que el sauvignon blanc, com a norma general, no agraeix la guarda i l'ampolla de Taleia 2010 d'avui potser m'ha confirmat aquesta norma. Vaig comprar l'ampolla al celler, ara fa uns tres anys, després de tastar-lo amb la Mireia, i em va semblar «complex, transcendent i fascinant». Avui, mantenint intacta la seva elegància, potser s'ha simplificat una mica. La tonalitat és clara i neta. L'aroma és cítrica i floral a un mateix temps. L'atac manté una discreta untuositat que més endavant es resol en notes entre cítriques —novament— i lleument setinades. Quan perd la fredor, apareix un bonic caràcter cremós, sense deixar en cap moment la tensió ni l'elegància. El vi és deliciós, però el record —o la creença del record, qui ho sap?— d'aquest vi ara fa tres anys, supera una mica la seva realitat actual.
La segona ampolla ha estat un enlluernador Acusp 2010 —que també vaig comprar en aquella ocasió al celler de Sant Engràcia, en un dia fred de desembre, mentre pels finestrals de migdia de la sala de tast vèiem com la boira s'anava aixecant a la plana de Tremp i la Mireia me n'anava explicant les vicissituds. Com m'agrada aquest nostre gran pinot! Quin delit anar ensumant a pleret les seves aromes múltiples: de fum, de fustes, de fruita amorosida, de cuir. Una aroma penetrant i senyorívola que omple poc a poc la sala on sóc. A la boca hi ha aquella combinació equilibradíssima de sensacions fresques, fluïdes, lleugeres i també cremoses, lineals i clàssiques.
És un vi que convé apreciar sense acompanyament, un vi elegant i madur, sense cap sobrecàrrega ni cap pesantor, sense cap gust espuri. Mica a mica, a la copa hi apareix alguna nota torrada, d'allò que en diuen «caixa de puros» i que a mi em retorna inevitablement a la infància, quan olorava —més o menys d'amagat— les caixes de puros del padrí, sense saber que en aquells precisos moments estava gravant a la meva ment, de manera indeleble, aquesta aroma que ara retrobo en alguns vins —i que em plau trobar-hi. Però no patiu, que aquest indici que esmento és gairebé imperceptible i, en tot cas, està perfectament integrat en un conjunt ple de tremp, ple de sabor. Quina raó tenia en Raül quan va escollir Santa Engràcia per fer-hi néixer el seu vi! La vinya de pinot, crec recordar, és la més alta de totes, per damunt dels nou-cents metres sobre el mar —a tocar de la carena, entre el barranc de Seròs i el barranc de les Bruixes.
