Vaig conèixer en Xavier i la Rosa fa poques setmanes, i vam estar enraonant mentre teníem a l'abast un decantador amb el seu Mil·lennium i també un màgnum d'Il·lusió —que em va seduir immediatament. He de reconèixer que les primeres ampolles de Clua que vaig destapar —fa ja un grapat d'anys— em van passar una mica desapercebudes i potser això va fer que no hagi dedicat a aquest celler l'atenció que ara m'adono que mereix.
Potser per tot això —la seducció de l'Il·lusió, la solidesa del Mil·lennium, la meva recança de no conèixer prou bé aquest celler de Vilalba— avui he destapat un Il·lusió 2013 i, amb la seva cooperació, he deixat créixer un somieig de viatges a la Terra Alta i de cobejances de vins deliciosos...
L'aroma d'aquest vi és plena de complexitats i només un nas força més precís que el meu podria —potser— descriure els seus caires. Hi ha una fruita dolça que no és ben bé préssec, hi ha anisats i fruits secs, fins un indici de pell de taronja. Però no em feu massa cas, que l'aroma és força subtil i la ment, ja ho sabeu, sucumbeix fàcilment a la suggestió. El vaig bevent a pleret, sense pretensions analítiques, i m'agrada molt, em sorprèn i m'enamora. Hi ha netedat i equilibri, però no pas austeritat, ni sequedat estèril.
Acidesa, consistència, puresa, sabor, tensió, densitat... són paraules que em vénen a la ment quan tinc aquest vi a la boca. Hi ha una notable persistència, unes certes sensacions esfèriques, fresques, que s'adhereixen al paladar i hi romanen sense degradar-se. Una lleu untuositat ben contrapuntada per l'acidesa. La rectitud del vi domina sobre qualsevol sensació endolcida o falsament voluptuosa. Incita a una certa introspecció.
Per tal de descriure'l amb una imatge —quan les paraules em manquen— he usat un tetràedre de Reuleaux de fusta noble que em van regalar fa uns anys. És un objecte immensament plaent al tacte que no és una esfera —té cares i caires— però comparteix amb l'esfera la propietat de l'amplada constant (amb una exactitud d'un 2.5%).
