Aquests dies, alguna ampolla de vi que he destapat m'ha recordat aquesta història budista. Parlo d'alguna ampolla que m'ha retornat aromes i sensacions que feia molts anys que havia pràcticament oblidat. Parlo del «vi picat». Parlo del vi que fèiem a casa —fa cinquanta anys— i que es picava abans de la verema següent. Parlo d'alguna ampolla de la cooperativa del poble que destapàvem i havíem de llençar per l'eixidiu perquè els acetobacter ja havien fet la seva feina.
Potser no ha estat res més que una dissortada coincidència, però tres o quatre ampolles que he destapat aquestes darreres setmanes contenien uns nivells d'acidesa volàtil que anul·laven qualsevol de les virtuts del vi. De totes aquestes ampolles, n'hi ha hagut un parell que venien de cellers que són de la meva absoluta devoció i una en especial m'ha dolgut molt perquè era una ampolla que vaig destapar amb una infinita predisposició per al plaer desfermat. Un «vi de culte» que guardava amb avarícia. Un 2007 que vaig anar a recollir al lloc de producció, just quan acabava de sortir del celler, i vaig dipositar en una vinoteca. Un gran vi —havia nascut per ser un gran vi i ni els bacteris havien aconseguit esborrar completament la seva grandesa. Però estava «picat».
Amb el vi a la copa, vaig intentar imaginar com hauria pogut ser. Aromes potents, de regalèssia i fruita àcida lleugerament confitada? Molta estructura, volum i dolçor? Textures delicioses? Caràcter del seu terrer, de les seves herbes d'olor? Tabac, torrats, tanins de dolçor suau i sàpida? Sí, tot això encara hi era —en un segon o tercer pla— i encara més coses.
Amb el vi a la copa, no puc deixar de preguntar-me si és un simple accident o, com en el cas de la paràbola de Buda, és el resultat d'haver tensat massa les cordes de la cítara, o d'haver anat massa enllà en l'«ascetisme», en l'adscripció a uns principis programàtics —fins el punt de posar en perill la vida del vi.
Com a alternativa als ensenyaments de Siddharta Gautama, podem acudir als ensenyaments de Bob Dylan que, en una cançó força enigmàtica —quina cançó del Dylan no ho és?— ens exposa els perills d'un excés de no res:
Too much of nothing
Can make a man ill at ease
One man's temper might rise
While another man's temper might freeze
....
Oh, when there's too much of nothing
No one has control.
