Quina sorpresa aquest vi! Que n'és de bo! Sé que no m'hauria de meravellar que l'Adrià i en Marc hagin fer aquest redimoni de vi, perquè fa temps que tasto coses seves —parlo de mostres de celler— que em deixen sense esma, però és que no estem pas parlant del «grand vin» del celler, sinó d'un vi de preu modest... i virtuts descarades i sensuals.
Negre i opac com la nit absoluta, amb aromes que esclaten amb força només destapant l'ampolla —aromes de fruita molt densa i d'allò que diem de vegades, encara que no sapiguem gaire què vol dir: mineral. La densa llàgrima fa vitralls modernistes a la copa. Sensació de pedra —de pedra impregnada de vi del Priorat més clàssic. M'esbalaeix trobar tanta força en un vi sense que sigui ardent, ni licorós, ni caramel·litzat. Vi per beure en estat de rauxa —o amb ganes d'assolir-lo. Un cop és a la boca, l'esclat de sabor no és gens simple: està moderat per unes textures típicament prioratines. Excita els sentits i dóna una certa sensació d'autenticitat, de país, de terrer.
El segon vi d'aquesta trinca d'avui és un vi de l'Empordà que ja fa anys que em dóna bons moments de plaer, però que sovint em sembla que estic bevent-lo abans d'hora, que li aniria bé una llarga estona de repòs a l'ampolla. Ara em sembla que sí que he sabut esperar com cal, perquè he destapat un 2007, que és un any en què es van fer grans vins en aquella zona. El vi el fa en Joan Fabra a Sant Climent: Martí Fabra Selecció Vinyes Velles 2007. Conté una fruita dolcíssima que recorda la compota o millor el codonyat —amb una mica de pedra i una mica de bosc i de les plantes que en defineixen les sentors. Hi ha densitat expressiva, que s'ha potenciat amb la decantació. Hi ha un fons de fusta torrada, però el que domina és la dolçor blana. Quina opulència a la boca! Quina maduresa! Com un arrop, però amb prou tremp.
I el que completa la trinca ve del Vilosell, de les vinyes que hi ha entre el nucli urbà i el coll de Targa, d'una partida que es coneix com a Comabarres, per sobre dels set-cents metres d'alçada. Així, el nom d'aquest vi d'en Tomàs Cusiné —Finca Comabarra 2010— que pot fer una certa gràcia perquè recorda una denominació australiana, està plenament justificat perquè recull (amb una petita distorsió, potser) el topònim real de l'indret on es cull el raïm.
La base d'aquest vi és el cabernet, acompanyat de garnatxa i sirà i forma part de la sèrie de «Finques» d'en Tomàs Cusiné —una sèrie a la que hauré de dedicar algun dia l'espai que es mereix. Aquesta ampolla la vaig destapar en unes circumstàncies que no permetien ni el tast reposat i reflexiu ni, encara menys, la redacció d'unes mínimes notes de tast, però no vull deixar d'anotar en aquests «Apunts...» la seva immensa qualitat, la seva elegància profunda i la sensació d'equilibri que transmet: «ars est celare artem».
