És una nau closa, antiga, fosca, immensa. Fa una certa basarda. Una nau on, amb tota seguretat, sempre hi ha hagut vi. Vi del bo i millor. Quan al segle XIII es va construir l'església de Scala Dei —el monestir cartoixà ja existia des del 1203— els immensos delmes que els monjos recaptaven de tot el que després se'n digué el Priorat s'emmagatzemaven en aquesta nau amb aspecte de cripta o de catedral profana on es retia culte al vi del Priorat. I aquest culte, amb totes les vicissituds dels vuit segles que han transcorregut, s'ha mantingut fins avui i ara es reafirma amb força, de la mà del nou cellerer que ara governa la catedral enològica de Scala Dei: en Ricard Rofes.
El capital enològic que tresoreja Scala Dei és incommensurable. Pensem que al llarg dels segles, el monjos van poder anar esbrinant on són els millors terrers del Priorat i encara ara podem trobar registres antiquíssims de les garnatxes de les vinyes que en Ricard conrea. És cert que aquest capital potser encara no ha estat explotat en tota la seva profunditat, però jo no puc deixar de recordar algunes ampolles de Cartoixa de Scala Dei dels setanta que, personalment, van marcar de manera indeleble la meva relació amb el vi de Catalunya.
 |
| Encara conservo l'etiqueta de l'ampolla que, fa més de trenta anys, em va fer descobrir el Priorat |
Sobre els mètodes de vinificació que en Ricard aplica a les seves millors garnatxes, se n'ha parlat prou en diversos blogs, però a mi m'ha resultat molt útil poder escoltar directament en Ricard. Deixeu-me que faci alguns apunts: Viticultura molt acurada d'unes vinyes velles i prou altes. Fermentació a temperatura no constant —amb perfil de dents de serra—. Fermentació amb la rapa que, per tal que la rapa aporti al vi uns tanins adients, exigeix el control d'una nova variable que és el nivell de maduració de la pròpia rapa. Ús exclusiu de dipòsits de ciment. Criança en tonells —allò que sovint en diem «foudres».
Imagineu, doncs, quina emoció va sentir un idòlatra de la garnatxa com sóc jo, en aquesta catedral del vi, quan el cellerer Ricard m'anava fent ofrena d'aquests líquids divins que es trobaven en diversos estadis de la seva evolució. Ara, podria caure en el ridícul de voler pontificar, de memòria, sobre les virtuts diverses de cadascun d'ells —d'un Mas Déu 2013 en dipòsit de ciment versus un Sant Antoni 2013 en tonell; d'un Artigots 2014 o encara d'un nou vi blanc preciosíssim de garnatxa i chenin que està reposant en un tonell d'aquella cripta. Però no faré res de tot això, perquè conec les meves limitacions i conec els paranys de la memòria. Que cadascú que llegeixi això begui el seu propi calze convenientment omplert amb alguna d'aquestes garnatxes i, en absoluta pau i recolliment, cerqui la seva pròpia benaurança.
Escriure tot això m'ha fet delir per destapar jo mateix alguna ampolla de les que es fan a Scala Dei. Només en tinc una, un Sant Antoni 2010 que vaig comprar a Escaladei mateix ara fa mig any. Però em reca una mica destapar-lo perquè en Ricard em diu que ell el veu com un vi de guarda i jo tinc tendència a creure-ho. En parlarem —si-Déu-vol!— d'aquí a deu anys.
Notes:
- Internet és com un gran lloro que va repetint qualsevol error o malentès que es publiqui una sola vegada. Si feu una cerca, trobareu mil pàgines que afirmen que la vinya de Mas Déu es troba a vuit-cents metres d'alçada, però si consulteu un mapa veureu que en realitat es troba entre 600 i 620 metres d'alçada.
- Hauríem de substituir la paraula francesa «foudre» per la seva millor equivalència en català. N'he parlat amb en Gerard Codina (Escola d'Enologia) i ell proposa «tonell» i crec que té raó.
- Res no és perfecte! Si mireu bé les etiquetes d'aquestes garnatxes singulars de Scala Dei hi trobareu —ai las!— un diacrític que s'inclina cap el costat que no toca.
