A la zona aquesta del Mas d'en Blei, a mig camí entre l'Hostal del Pubill (en diuen «la venta») i Poboleda, el Siurana fa un meandre pronunciat. Justament en aquest meandre, en un terreny que, curiosament, pertany al terme municipal de la Morera de Montsant, hi ha el mas que ara ha estat reconstruït totalment i convertit en un celler. L'indret, encara que es trobi a poc més de cinc-cents metres d'una de les carreteres principals del Priorat, és recollit i tranquil, i ofereix una sensació d'aïllament molt superior a la que podríem imaginar. L'accés es fa des de la carretera del coll de les Marrades i a l'entorn del mas hi ha diverses hectàrees de vinya jove de les que surten els dos vins del celler: Blei (negre) i Blei Clos Martina (blanc).
Quan puges al capdamunt dels bancals de les vinyes —seguint una pista que ens duria al Mas de l'Extrema que he mencionat abans i, si seguíssim més enllà, travessant la carena, al Mas d'en Sinén, on s'hi fan uns vins que m'encanten— arribes en un mirador privilegiat sobre els graus i les cingleres de la Serra Major del Montsant. Tens la Morera al davant i a llevant, més enllà, la vila de Siurana.
He visitat aquest mas i aquest celler amb en Jordi Torrella, que n'és l'enòleg, i en Xavier Subirós, viticultor del Celler de l'Era —que és com un celler germà d'aquest. Tenia força interès en conèixer aquest projecte relativament novell —crec que la primera collita va ser la del 2010— perquè a la Fira de Falset havia tastat els vins i m'havien agradat fins el punt que vaig fer-ne un petit apunt en aquest blog.
El Blei està fet amb una base de garnatxa complementada amb carinyena i una mica de cabernet franc. El Clos Martina és essencialment garnatxa blanca fermentada en bóta nova de roure francès de tres-cents litres i criada uns sis mesos en bóta. També conté una interessant addició de Pedro Ximénez i una mica de pansal —que és xarel·lo, però en Jordi m'explica que el gra d'aquest pansal del Priorat té unes característiques prou diferenciades de les del xarel·lo d'altres bandes. Se'n fan unes quatre mil ampolles.
Potser no és un fet gaire conegut, però la varietat PX, que rutinàriament associem als vins dolços d'Andalusia, és una varietat tradicional del Priorat, i encara més de la banda de Poboleda. En diuen «ximenis» i s'hi conrea des de temps immemorial. Tinc la sensació que en aquest Clos Martina hi juga un bon paper i penso que la idea del celler d'incorporar a la intensitat de la garnatxa, les fresques aromes de la ximenis i l'estructura del xarel·lo, és plenament reeixida.
Evocant aquests indrets de l'esquerra del Siurana, he destapat avui una altra ampolla de Clos Martina 2012 perquè volia tornar a sentir aquelles aromes denses i boniques que recordava de quan vaig anar al Mas d'en Blei. De pera i préssec de vinya, de fruits secs, de plantes com el fonoll, de les mares del vi —profundes i fresques, netes, dignes de ser ensumades a pleret. Hi ha força continguda i elegant. Hi ha un equilibri notable entre l'opulència de l'atac i l'austeritat en què es resol en el pas de boca. Hi ha un cert component de sorpresa, un lleu enjòlit, que potser prové —qui ho sap!— d'aquest ximenis prioratí i del pansal atípic...
