Se'n diu l'
Era de la Maria, però el nom enganya, perquè és un
coster. Un coster mineral i molt rost, de poc gruix de terra, amb ceps que ja no se sap quan va ser que algú els va plantar. N'hi ha de garnatxa i de carinyena, i algun de picapoll negre —fins alguna garnatxa blanca, escadussera. Són ceps vells, al límit de la supervivència, que destil·len lentament la força dels roquers on claven els fiblons de les seves arrels.
Si voleu observar bé aquesta vinya podeu fer com ho faig jo, que sempre que vaig a raure a Porrera no marxo sense haver-me enfilat a Sant Antoni. Aleshores, tindreu la vinya al vostre davant, a l'altra banda del Cortiella. Si hi aneu quan els ceps tenen els colors de la tardor, tindreu una imatge com aquesta:
 |
| L'Era de la Maria des de Sant Antoni, el novembre del 2009 |
Vaig tornar a trepitjar aquesta vinya ara fa poc, però aquesta vegada m'hi va acompanyar en
Gerard Batllevell, el propietari i viticultor. Va ser en un dia més aviat rúfol, quan encara a les obagues hi havia força neu de la que va caure el 4 de febrer d'enguany. Els colors de la terra i del cel accentuaven la sensació de mineralitat de la vinya. Diguem que d'aquesta vinya de llicorella aspre —i d'un altre coster de Bellmunt— en surt un vi que a mi fa temps que m'agrada molt. Parlo de
Les Eres. Recordo que en aquest blog he escrit apunts sobre
Les Eres 2005,
2006 i
2007 —tots ells magnífics— i ara tinc al celler
2007 i
2009, i em sap greu haver-me perdut les collites més antigues, com la del
2004 que diuen que ara, en el seu desè aniversari, està esplèndida.
 |
| L'Era de la Maria, a l'hivern |
Quan tornem al celler sembla que vol sortir un solet que gairebé no escalfa. En
Gerard em parla de les virtuts de les garnatxes i les carinyenes de cada parcel·la —de l'extrem de la Garranxa, ben bé sota el Molló, fins el coster de Bellmunt o la mateixa vinya de l'Era— i passem de la teoria a la pràctica amb els vins de la collita del
2014, que puc assaborir abans que iniciïn la seva criança a la bóta. Hi ha coses ben bones —ja us ho podeu imaginar— però a mi el què em té el cor robat són aquestes
carinyenes de Porrera de vinya vella, setinades i rabiüdes al mateix temps, amoroses i plenes de tremp, fondes sense més límit que la pròpia sensibilitat de cadascú!
Quan he tornat a casa, al vespre, hem compartit amb la meva dona una ampolla de
Les Eres 2010. Hi ha qui pot pensar que un gran vi com aquest demana una ocasió «especial», una festa, però sobre aquest tema, jo sóc més del parer d'en Maragall:
«Ella digué son nom; llavors la vella,
que li era a la vora, va dir: —Per quin sant és?—
I respongué l'amiga amb els ulls riallers:
—Això rai, tant se val, la santa és ella.—»
És ben clar: No cal que sigui cap festa per destapar una ampolla de
Les Eres:
«la festa és ella».
