Comencem pel principi. El Mas de l'Aranyó es troba a la comarca de les Garrigues, al terme de Juneda, a la carretera que va de les Borges Blanques a Castelldans. Diuen —però jo no ho he pogut confirmar— que aquest mas i la gran finca que l'envolta (més de dues-centes ha) pertanyien, fins l'amortització, a l'Abadia de Montserrat, a la qual subministraven gra, oli i —producte importantíssim, no cal dir-ho— vi. El mas també s'utilitzava amb finalitats que en podríem dir «penitenciàries»: s'hi «desterraven» els frares que es volia castigar. Més enllà d'aquesta història (que miraré de comprovar), el que és clar és que Torres va adquirir la finca el 1999 i va plantar-hi una mica més de cent ha de vinya: carinyena, garnatxa, sirà... —i també les varietats «trobades» o ancestrals que Torres fa anys que investiga. És un terrer extremadament sec i força càlid, amb una gran amplitud tèrmica.
El vi d'aquesta finca de les Garrigues ha anat a marques com, per exemple, el Gran Sangre de Toro, fins ara que —a partir de la collita 2012— s'han produït unes 24.000 ampolles d'un nou vi que es diu Purgatori 2012 que surt de les vinyes més altes de la finca.
He d'agrair al personal de Torres —la Isabel Vea, en Josep Sabarich— l'oportunitat que he tingut de tastar aquest vi —que no estarà al mercat català— i escoltar en la pròpia veu d'en Josep, les intencions, objectius i vicissituds que conformen aquest projecte. No transcriuré tot el què he après avui en aquesta interessant trobada, però sí que vull fer un parell d'apunts sobre aquest vi i sobre altres coses que he tastat.
La varietat que hi predomina és la carinyena, amb un 40%. Després hi ha garnatxa, sirà i una petita part de varietats ancestrals recuperades. La vinificació s'ha fonamentat en aprofitar les característiques climatològiques de la finca i, al mateix temps, fugir dels paranys que aquestes mateixes característiques ens paren. Tot el vi ha passat a bóta de roure francès —menys de la meitat és bóta nova— però el temps que hi ha fet estada ha variat segons els diversos lots.
El resultat és un vi de virtuts notables, profundament negre, intens i atractiu. L'aroma no és gens simple: un lleu torrat, herbes d'olor mediterrània, alguna cosa balsàmica, potser regalèssia, una mica de canyella... tot en ple equilibri sobre la base de l'austeritat i la força de la bona carinyena. A la boca, hi ha moderació, contenció. Les sensacions són fresques i lliscants, molt setinades, estranyament polides. Això no vol pas dir que no hi hagi greix, o tanins, o un cert pes, però tot això hi és delicadament ben posat, en dosis per sota del llindar que les faria dissonants. Hi ha hagut una clara voluntat de reinterpretar la «mediterraneïtat» i el resultat és ben interessant.
He tingut la sort de poder tastar també —per separat— els diversos ingredients que configuren aquest vi, i el joc de voler intuir quins poden ser els orígens de les diverses virtuts del Purgatori ha estat un exercici interessantíssim.
Finalment, en Josep ens ha donat a tastar dues mostres de dues «varietats trobades» de Torres, que ells han batejat, respectivament, com a moneu i gonfaus: Formidables! Diferents, enigmàtiques... Quan tastes coses com aquestes —i no oblidem la increïble querol!— penses en els universos ignots que encara podem (re-)descobrir.
