L'Ajuntament de Tremp i la majoria de cellers dels dos Pallars han volgut fer aquesta prova de «criança subaquàtica». Ara fa uns set o vuit mesos, un grapat d'ampolles del Batlliu de Sort, Vila Corona, Mas Garcia Muret, Terrer de Pallars, Sauvella, Cal Borrech i Castell d'Encús, van submergir-se a l'embassament de Sant Antoni. Des d'un punt de vista tècnic i logístic, l'empresa és més complexa del que pot semblar a primera vista. En primer lloc, va caldre trafegar el vi a una ampolla de xampany, que pugui aguantar la pressió que hi ha a més de vint metres de profunditat. Aquestes ampolles, evidentment, es van haver de tapar amb un tap hermètic, de tipus corona, i es van haver d'identificar amb una etiqueta de metall. Finalment, la immersió i la recuperació de les ampolles —tasques que són força complexes—va necessitar la feina de bussos especialitzats.
La setmana passada, quan a Tremp es celebrava la Festa de Primavera, l'Ajuntament i els cellers van organitzar un tast comparatiu de les ampolles submergides amb les ampolles equivalents que havien romàs als cellers. Va ser una activitat molt ben organitzada i enormement instructiva, a la que vaig tenir l'honor de ser-hi convidat.
Tornem, doncs a la pregunta inicial. Quina diferència hi ha, realment, entre una ampolla en un celler i una ampolla submergida a l'aigua? Podríem parlar de l'absorció dels rajos còsmics per l'aigua o del suau bressar de les ampolles al llac, però si volem tocar de peus a terra, crec que només trobarem tres factors a tenir en compte a les ampolles submergides: la foscor, la temperatura i el tancament hermètic. Tres factors que, tanmateix, poden reproduir-se fàcilment a un celler, sense necessitat de recórrer a un embassament. Però també hem d'acceptar que beure vi d'ampolles que han estat submergides al mar o a un llac és més poètic, més mediàtic i més divertit, oi que sí?
La meva opinió és que el que estàvem fent —com va dir en Tomàs Cusiné— era comprovar l'efecte de la criança en ampolla tapada amb tap de suro, a la qual cosa jo potser hi afegiria el possible efecte d'una climatització més o menys estricta (en el sentit de mantenir la temperatura estable a 12 graus) al celler.
El tast va ser interessantísim! La sensació que jo tenia era la de disposar d'una mena de «màquina del temps» que em permetia tastar simultàniament un mateix vi en dos estadis diferents de la seva evolució. Vull dir que els vins que havien estat al llac, semblava que s'haguessin «congelat» en la seva expressió de fa set mesos, mentre que els que s'havien quedat al celler havien anat creixent —vull dir «criant»— de la manera habitual.
Il·lustraré el que dic amb dos exemples:
- Un vi blanc delicat. Jo l'havia tastat fa poc menys d'un any i l'havia tornat a tastar un parell o tres més de vegades, la darrera ara deu fer un mes (és un vi que m'agrada molt). En aquest segon cas, recordo que vaig apuntar al meu quadern que em semblava que el vi havia seguit una evolució que li havia fet perdre la seva puresa inicial. En el tast de Tremp, el vi que havia estat al llac concordava perfectament amb el meu record del vi d'ara fa poc menys d'un any, mentre que el vi del celler concordava —això no és cap sorpresa— amb el vi que jo havia begut fa unes setmanes. Conclusió: per al meu gust personal, hauria estat millor que aquest vi s'hagués embotellat amb un tap hermètic.
- Un vi negre de guarda (que també sempre m'ha agradat molt). Aquí la situació era exactament oposada a l'anterior. El vi del llac estava encara massa tancat —allò que en diem «tancat»— mentre que el vi del celler era, per al meu gust, més arrodonit, més complex, més expressiu. Conclusió: en aquest cas, la criança tradicional en ampolla tapada amb tap de suro està perfectament justificada. Cap sorpresa!
