Si, des d'aquesta miranda privilegiada, poguéssim travessar en línia recta cap a Montserrat, potser passaríem per la Beguda Alta i trobaríem, encongides per la pressió urbanística de banda i banda, les vinyes que envolten la gran masia de Can Felip Bord. I entre aquestes vinyes, n'hi ha una de sumoll, de més de quaranta anys. Per què? Les vinyes de sumoll que sobreviuen al nostre país, totes tenen alguna història, alguna explicació que ens digui com és que no van sucumbir com totes les altres. Voltant pel país i parlant amb els cellers i els pagesos, vaig coneixent algunes d'aquestes històries —sovint són històries d'anar contra allò que en diuen «el progrés»— però la de can Felip Bord no la sé.
He parlat de l'Arboçar i de Can Felip Bord. On vull anar a parar? És molt senzill. L'altre dia vaig poder conèixer en Joan Olivella i en Lluís Carsí, que formen el celler Vins de Foresta i fan unes poques ampolles d'un sumoll extraordinari que surt de la vinya de Can Felip Bord. També fan un xarel·lo i un marselan. Petites quantitats. Tria i cura extremes. Terrer i conreu. Preciosisme en la vinificació.
Parlem, però, del seu sumoll. En faré via, perquè no he pogut tastar el 2012 —ja no en queda ni una ampolla— ni tampoc el 2013 —no existeix. El 2014 encara trigarà força temps a sortir al mercat, i n'hi hauran molt poques ampolles: estem parlant de nombres de tres dígits. Però... hi ha un gran però, i és que en Joan i en Lluís van ser tan generosos de permetre'm tastar el Sumoll 2014 que ara reposa en unes poques botes —roure francès de diversos vins— al garatge de l'Arboçar que en podríem dir celler.
Aquest Sumoll 2014 —que encara s'està fent i conté una petita part de marselan (menys d'un 10%, diria)— em va semblar una delícia. Només acostar la copa al nas i ja em va envair la clara alegria de retrobar aquelles aromes tan fresques i florals i delicades que em fan delir tant. Aquella elegància. Aquella levitat. Aquelles cireres madures. Aquelles herbes com les que ensumàvem al capdamunt de la serra. A la boca ja marca caràcter i tremp, fluïdesa i acidesa. Deixem que es vagi fent! N'hi ha tant poc, que si en vull una ampolla —és clar que la vull!— em caldrà percaçar-la amb afany!
Avui que estic recordant aquell contacte brevíssim amb un sumoll que encara no puc heure, he destapat un Xarel·lo 2013, de Vins de Foresta, i n'estic gaudint ara mateix, amb tots els meus sentits. És el resultat de diversos components: Una vinya de xarel·lo de més de setanta anys, dues vinyes de xarel·lo més joves —«només» quaranta o cinquanta anys—, unes bótes on s'hi ha criat la meitat del vi i, finalment, l'addició d'una petita part de viognier —un encertat toc barroc en una estructura essencialment austera i clàssica. Un vi senyorívol, de bella presència —en anglès en diríem «assertive»— que, per ell mateix, ja justifica que aquests «apunts d'enografia» situïn Vins de Foresta al mapa enogràfic del nostre país.
