Aquest celler —que m'estimo especialment perquè 1) jo em considero mig pallarès i 2) l'he pogut seguir pràcticament des del seu naixement— ha utilitzat l'albarinyo com a complement del riesling en el seu aclamat Ekam. Però ara parlem d'un albarinyo pur del que s'ha aturat la fermentació als 7 graus i tenim, per tant, un vi que hauríem de classificar com a dolç. Només n'hi ha un minúscul estoc de 158 ampolles.
És un vi fràgil —el celler recomana el seu consum immediat— en els diversos sentits de la paraula. Fràgil també a la copa, perquè algunes de les seves aromes subtils i encisadores —frescor floral, perfumat préssec d'aigua— tenen tendència a fugir veloçment. És un vi que té el seu moment i el seu tempo, com alguns vins que vaig aprendre a estimar en aquells temps que vaig viure a Alemanya.
És deliciós, tendre, aromàtic, profund. Com en aquells vins del Rin o d'Alsàcia que, vulguis o no, em venen a la memòria mentre tinc aquest albarinyo a la copa, allò que enamora és la dialèctica tan formidable que s'estableix entre la seva força àcida i fresca i aquella dolçor que «hi és i no hi és». Mentre mantinc el vi a la boca —i com convida a mantenir-l'hi!— aquest anar i venir de les sensacions àcides i dolces crea una complexitat sàpida que és una petita meravella.
Un vi de només set graus —i quin univers de sensacions!
