Cada any arriba un dia que els amics de la Vinyeta treuen a vendre els seus microvins. Procuro estar a l'aguait perquè, com el seu nom indica, aquests vins són escassos i desapareixen ben aviat. De tota manera, com que mai no em fa mandra arribar-me fins el celler —a la carretereta que va de Mollet a Masarac passant pel Priorat—, gairebé cada any en puc haver alguna ampolla.
Aquest any, tinc tres vins i els tres són de carinyena: la imprescindible carinyena blanca —un vi que mai no m'ha deixat indiferent— i dues carinyenes negres, una criada en bóta i l'altra criada en àmfora.
Bóta o àmfora? Bóta és l'estàndard, el cànon, la tradició centenària. Àmfora és la modernitat, la innovació o, segons com es miri, el retorn als temps remots, al vi de Roma... De fet, però, Plini el Vell (vegeu el capítol XXVII del seu «Llibre del Vi») ja parla de la conservació del vi en tonells de fusta i hem de deduir, per tant, que fa dos mil anys ja coexistien la fusta i la terrissa.
L'altre dia vaig destapar les dues carinyenes negres i les vàrem poder tastar una al costat de l'altra. Les dues són de la collita 2013, d'unes vinyes d'antigor venerable. Una s'ha criat vuit mesos en àmfores de 160 litres i se n'han fet 587 ampolles. L'altra s'ha criat dotze mesos en bótes de roure hongarès de segon vi i se n'han fet 1988 ampolles. Les he decantades totes dues.
Què n'he de dir? Jo no faig escarafalls del roure i no acabo de sentir empatia per la tendència a renegar del més gran maridatge de la història del vi, que és el del vi i la fusta. Però m'agrada experimentar les sensacions novelles i —fins i tot— desconcertants que em produeixen alguns vins que s'han criat en terrissa o ciment. Podríem pensar que aquesta carinyena d'àmfora és més «pura», més primigènia i autèntica, perquè no ha tocat la fusta. Però jo no hi estic del tot d'acord, perquè la terrissa també imprimeix caràcter —o potser l'aigua que bevem d'un càntir no té alguna cosa especial?
Els dos vins són boníssims i ens aporten la força rabiüda de la carinyena, estranyament compatible amb una sensació setinada i deliciosament persistent. Els que estimeu les carinyenes que surten d'algunes velles vinyes catalanes, sabreu bé de què parlo. Vins madurs que deixen un llarg record a la boca. El d'àmfora sorprèn per allò que no té —la fusta, ni que sigui en segon pla i perfectament integrada— i per allò que, en canvi, sí que té. Jo parlaria d'un indici de terra o de terrissa, però em fa por que no estigui caient en els paranys de la suggestió. Fruita madura, gairebé confitada, molta trempera i una expressió de la varietat que és pura i, podríem dir-ne, «despullada». Cada glop em conduïa a una certa desconnexió —evasió sensorial de l'entorn. El vi de bóta no genera tant desconcert i conté tota la força d'aquesta carinyena en un embolcall més accessible, més clàssic. Que bo que em semblaria si no tingués al seu costat el vi d'àmfora que, inevitablement, acapara tot el nostre delit!