És una vall amagada, dura i mineral, que a la primavera, en un breu període de temps s'omple, com totes aquestes terres, de flors i d'olors. Al ple de l'estiu, en canvi, si no hi bufa la tramuntana, pot donar una sensació ardent i inhòspita —que no és totalment certa, per art de la marinada. És una vall on hi ha vinyes —esparses, rocalloses— de les que n'han sortit algunes ampolles molt interessants. Parlo dels vins del Tros d'en Ros i dels vins d'Hugas de Batlle.
Fa tres estius, en Marc Mallol em va dur per les vinyes de la coma Fredosa. El projecte Hugas de Batlle estava en un estadi incipient, però al celler ja s'hi criaven les mil cinc-centes ampolles de carinyena i garnatxa del que seria el Falguera 2009. La vinya de la Falguera es troba al fons de la vall i conté un miler de ceps de carinyena molt vells. El cupatge és de 60% carinyena i 40% garnatxa. L'any passat, un dia que vaig tornar a visitar el celler, vaig comprar-ne una ampolla —el Falguera, que és el vi culminant del celler, encara no l'havia tastat mai—, una ampolla que m'hauria agradat deixar reposar encara tres o quatre anys més, però que una certa impaciència m'ha dut a destapar avui mateix.
Aquest vi tant poderós ha estat una excepció a la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes —basada en algun sumoll rosat i fresquíssim, algun Sancerre, algun xampany ancestral...— i ha exigit una dosi generosa d'aire condicionat. Com que coneixia els altres vins d'Hugas de Batlle —tinc molt bon record d'alguna ampolla de Coma Fredosa— esperava molt d'aquest Falguera 2009. I aquest delit s'ha vist compensat per unes sensacions punyents i delicioses.
Hi ha aromes confitades i denses, marcadament torrades sense deixar de ser força netes. M'ha dut records insistents de llapis i també de cireres molt madures —com les que vam comprar fa unes setmanes per fer-ne melmelada. Com que no tenia cap pressa de res, he pogut anar ensumant a pleret tota la complexitat indescriptible (indescriptible si ets tan limitat com ho sóc jo, és clar) que aquest vi corpulent i mineral anava generant. A la boca m'ha semblat magnífic, perquè la seva força és, al mateix temps, opulent, fluida i lliscant, amb una densitat de sabor que omple la boca i s'hi queda una bona estona. Hi ha l'empremta de la bona carinyena vella, amb un punt llaminer que fa el contrapunt a la sòlida estructura d'aquesta varietat.
El celler, textualment, recomana beure aquest vi amb una copa «poc bombada». No sé quina pot ser la influència d'aquesta característica de la copa, però no m'he volgut fer el tossut i he canviat la meva copa habitual —força bombada, he de dir-ho— per una copa de més alçada i amb les parets més rectes: una Schott Vina 130 que no utilitzo gaire i ha fet la seva feina —suposo— perfectament.
