He estat pensant tot això —que, de vegades, a les coses els cal saltar una generació per adquirir el valor que la generació intermèdia no sap veure— a partir d'una ampolla del nou Sumoll de Solergibert.
Deia en un article anterior que darrere de cada vinya de sumoll hi ha una història. Aquí es tracta d'una vinya vella, molt petita, que hi ha a Artés, a la riera de Malrubí, a la partida de Can Grifoller —«Malrubí», «Grifoller», quins topònims tan expressius que tenim al nostre país!— a uns tres-cents cinquanta metres d'alçada. És una vinya d'en Joan, que té vuitanta-vuit anys i encara la treballa dia a dia, amb una dedicació meticulosa i constant —però ara en Joan ja no es fa el seu propi vi de sumoll, sinó que és el celler Solergibert qui vinifica els poc més de dos mil quilos que donen aquest ceps.
A l'etiqueta —que jo trobo molt elegant— s'hi llegeix «sumoll treballat a vall obert». Tinc entès que això vol dir que en Joan treballa la vinya amb la fanga i fa unes rases —o valls— entre els rengles, on hi posa els sarments de l'esporgada. El raïm s'ha collit a ma, ha passat una selecció al celler, ha fermentat en inoxidable i s'ha criat quatre mesos en bótes de quart o cinquè any. A la collita 2014 —que es la de la fotografia i la que tinc a la meva copa— n'han sortit 332 ampolles d'un rosat tímid i eteri —deliciós— i 930 de negre —o, si volem parlar correctament, roig.
Aquest vi té un encant que es fa difícil d'explicar. Si de vegades parlem d'un vi «càlid», potser també podríem dir que aquest vi és «fred», sense que això hagi de tenir cap consideració pejorativa. Al nas, una mica de bosc humit, de fruita com les cireres i els gerds. A la boca, lleu, ingràvid, fresc, amable. Com els vins més purs de les terres fredes del nord, cap concessió ni al greix ni als tanins, només una mínima sensació aspre al final, característica del sumoll.
Com que no tenim estàndards sobre com beure el sumoll, per associació amb altres varietats —pinot, nebbiolo,...— he triat una copa Zwiesel 1872 The First 122, de la sèrie dissenyada per Enrico Bernardo. És una copa d'una bellesa i una qualitat impressionants, que he omplert amb vins extraordinaris —de la majoria dels quals, però, no toca parlar-ne en aquest blog perquè són de més enllà del nostre país. Amb aquest sumoll, la copa i el vi s'han entès molt bé l'una amb l'altre.
