Però ara vull parlar d'un vi de sirà que, si descomptem una breu menció en un article antic, mai no ha aparegut en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya —encara que té prou mèrits per ocupar-hi un lloc. Es tracta del Clos Adrien de Terra Remota, un celler que es troba a cavall dels termes de Capmany i Sant Climent, entre l'indret dels Tallats i l'estany (dessecat) del nord de la Cardonera.
Terra Remota és un celler que podríem dir, si més no, que és «peculiar». Una arquitectura singular, propietaris i enòloga francesos, noms dels vins «curiosos», escàs arrelament al país, vins amb un caràcter molt distintiu, força aïllats de l'entorn... El mateix nom del celler —ja ho he dit alguna altra vegada— em produeix un cert malestar, per les seves inexplicables connotacions colonials. Però... aquest Clos Adrien 2011 que he destapat avui, d'una banda em pot redimir el celler i de l'altra em provoca una notable perplexitat —o, si ho voleu dir diferentment, m'indueix a unes reflexions prou complexes.
Del Clos Adrien 2011 se'n van fer cinc mil ampolles, procedents d'una selecció d'una parcel·la de la finca de Terra Remota. El 90% és sirà i la resta és garnatxa. Hi va haver sis setmanes de maceració i el vi s'ha criat vint-i-quatre mesos (!) en bóta nova de 225 l.
Les aromes són complexes i múltiples, molt ben integrades, molt elegants i subtils. Hi ha fruita madura, un indici de torrat, una mica de canyella, potser cacau, tot sense cap estridència ni cap densitat excessiva, ni cap excés de maduració. Tot és ben net i diàfan i la fusta, malgrat la llarguíssima permanència en bóta nova, està exquisidament integrada en el conjunt. Cap sensació ardent, ni tan sols càlida —malgrat que a l'etiqueta hi diu «15º».
A la boca és extraordinari. Colpeix la seva densitat de sabor, sense densitat de textures. Vull dir que la textura és setinada, elegantíssima. L'espectre dels tanins és també encertadíssim. L'equilibri, la llargada, la força delicada...
I les reflexions que he esmentat abans? Intentaré resumir-les en una conversa que, encara que és fictícia, no està gaire lluny de la que realment ha tingut lloc avui, a taula:
—Què et sembla aquest vi de Sant Climent Sescebes? No et recorda alguna ampolla de Côte-Rotie? O potser un Hermitage?
—El vi m'encanta, i em sorprèn que hagi estat dos anys en bóta nova. Com és que estem cansats de tastar vins amb molt menys temps de bóta en què la fusta «canta» tant?
—No ho sé pas. Aquí hi ha algun savoir-faire que se'ns escapa.
—És clarament un vi francès. No és un Empordà!
—Per què dius això? Com hauria de ser per ser fidel, segons tu, al terrer?
—Li manca «mediterraneïtat». Més calidesa, més densitat, més cos. Més Empordà.
—No ho tinc clar. Qui ha dit que el que és autènticament empordanès és aquestes calidesa i densitat que tu dius? No estàs més aviat parlant de l'estil que va arribar amb en Parker i, a partir del Priorat, s'ha anat estenent arreu de Catalunya? Fins el punt que ara tu afirmes que aquest estil —i cap altre— és el que és empordanès de debò!
—No ho sé. Però torno a dir que això és un vi del Roine, no pas un vi de l'Empordà.
—Mira: Tu i jo fa molt anys que bevem vi de l'Empordà. Digues: els vins de l'Empordà de fa més de trenta anys, tenien aquesta mediterraneïtat que dius?
—Aquells vins no valien pas gaire. I no, no tenien aquest caràcter que dius.
—És a dir, aquest estil que ara tu exigeixes a un vi de l'Empordà perquè sigui «realment» de l'Empordà, no és cap estil ancestral, sinó una manera de fer relativament moderna, oi?
—Bé, potser tens raó.
—En el vi, com en aquella coneguda frase d'en Kafka, podem dir que «les reflexions a què dóna lloc no tenen fi».
—Tant se val! Beguem-ne una última copa cadascun! I no t'hi capfiquis tant. Carpe Diem!
