Quan una ampolla m'obsequia amb un tap com aquest, ja començo a sentir-me recompensat. És clar que és el vi qui farà —o no— que l'ampolla sigui memorable. Però, si el vi és gran, un tap com aquest, encara que no hagués contribuït gens ni mica a la qualitat del vi que clou, ja el consideraria un plaer afegit, gens menyspreable.
Mentre jugo amb aquest tap gairebé perfecte recordo, per exemple, els taps escarransits i vulgars que he trobat en algun gran château de Bordeus, o el lamentable tap de silicona que tapava un borgonya força interessant que vaig beure no fa gaire.
 |
| Comparació entre l'escarransit tap d'un Lafite i el magnífic tap de l'Albet i Noya. |
L'altre dia, un bon amic em recriminava que sovint parlo de copes sense mostrar cap imatge. Per posar-hi remei, aquí al costat tenim una fotografia d'aquesta copa contenint el blanc d'Albet i Noya.
Tenim, després del tap, un altre plaer estètic i sensorial previ al vi —una copa feta a mà, d'un cristall finíssim, ingràvida com l'aire, perfectament equilibrada, visualment esplèndida, de mida i proporcions impecables.
I després del tap i de la copa, arribem al vi —sempre pas a pas, sempre lentament, a pleret.
La base de elBlanc XXV és el viognier, però també inclou dues varietats una mica insòlites. Una és la vidal, que coneixem bé els amants del vi de gel d'Okanagan, al Canadà, però que jo no crec haver tastat en cap altre vi català. És una varietat que podem qualificar d'estranya, perquè és un híbrid, però no un híbrid de dues varietats de la mateixa espècie vitis vinifera —com el marselan, per exemple— sinó un híbrid de varietats de diverses espècies, incloent espècies americanes com la vitis rupestris. La tercera varietat de elBlanc XXV és la Marina Rión que és una varietat ancestral redescoberta i batejada pel celler Albet i Noya, que en fa un vi monovarietal (vegeu aquest article).
Una part del vi ha fermentat i s'ha criat en bótes i la resta ho ha fet en inoxidable, sobre les mares. Només n'hi ha dues mil set-centes ampolles.
L'aroma és alhora complexa i austera i aquelles tonalitats una mica barroques i decadents que són típiques del viognier (vegeu aquest article) queden totalment compensades per les sensacions àcides, lleument florals i de fruita fresca que potser procedeixen de la vidal i la Marina Rión. Antagonisme total amb altres viognier que també admiro —com el Vall Llach, per exemple. Aquí tot és net, elegant, fins una mica senyorívol. A la boca sí que hi ha una certa moderada exhuberància, molt plaent, sostinguda per una estructura notable, sense cap desviació snob. No és recomanable per als que volen blancs fàcils i enganyosament aromàtics.
Tap, copa, vi. En paraules de Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa».
