Tot això és inusual perquè hi ha pocs cellers com Can Ràfols dels Caus. I pocs vins com el seu Caus Lubis que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari.
Amb motiu d'aquesta efemèride, en Carlos Esteve —que sempre és tan generós a l'hora de compartir els tresors que hi a Can Ràfols— organitza una sèrie de tastos verticals d'algunes collites escollides d'aquest vi clàssic que, potser per aquest mateix classicisme, massa vegades «we take it for granted». El primer d'aquests tastos va tenir lloc fa pocs dies, en l'entorn excel·lent d'una sala de l'hotel OMM i en unes condicions ambientals òptimes que permetien tastar lentament i conscientment, com a mi m'agrada. Les collites que vam poder tastar van ser, per aquest ordre, 2003 —la més «jove» que és ara al mercat—, 2004, 2006, 1999, 1998 i 1997. Una ocasió memorable!
Aquest merlot de tanta distinció neix a la vinya del Ros, que va ser plantada el 1983. La primera collita va ser la del 1990. A la base de la filosofia que regeix el Caus Lubis hi ha principis com aquests: Fermentació espontània amb llevats autòctons; producció molt limitada; criança en roure de Tronçais; vi de llarga guarda; prendre com a model els millors productes de Pomerol i Saint-Émilion; fidelitat al que el sòl, el clima i la flora del Garraf ens pot oferir; aposta decidida per l'excel·lència.
Com que crec que la primera qualitat d'un tastavins ha de ser l'honestedat, he d'admetre que no estic prou capacitat per fer una valoració acurada d'aquests sis Caus Lubis que vaig tastar l'altre dia —pel simple motiu que el conjunt total de grans vins de merlot de més de deu anys que he tastat a la meva vida és massa petit. Un cop declarades les meves limitacions, que cadascú prengui les meves notes amb un cert grau d'escepticisme. Només parlaré de tres dels vins que vam tastar. Que també són els tres que més em van seduir.
Per exemple, el 2003, en el que hi vaig reconèixer una elegància clàssica —encara més sorprenent si recordem les característiques de l'anyada— i una frescor magnífica. El color no és massa fosc i les aromes insinuen el romaní i la farigola. La llarga criança no ha matat la fruita madura i fresca —i això és una característica de tots els vins que vam tastar. A la boca té aquell volum de fruita líquida i amorosida, aquella «esfera» que simbolitza el millor del merlot. L'evolució que ha fet el vi a l'ampolla és neta i integradora. La sensació de classicisme és impressionant i entra en col·lisió amb la hipervaloració de la joventut que ara s'ha convertit en el paradigma més socialment acceptat. Podríem arribar a dir que aquest mateix classicisme potser li tanca moltes portes en els ambients més esnobs...
Sobre el 1997, podríem discutir si ja mostra un indici de decadència. Jo crec que no, més aviat em sembla que es troba en el seu zenit. Les aromes són complexes, amb alguna nota vegetal i alguna cosa com si fos mineral, com de pedra i terra del Garraf. A la boca té aquella dolçor melosa, aquella «completesa» que només el temps pot arribar a donar —si la dóna. Com un nèctar elegantíssim, madur, perfectament fet, definitiu.
El 1999 em va donar els millors moments del tast. Per a mi, era el millor de tots a nivell aromàtic i potser també va ser el que més em va plaure a la boca —juntament amb el 1998—. La complexitat d'aromes —sense cap nota discordant— era espectacular, amb una bona representació de les herbes que hi ha a l'entorn de la vinya. Adjectius com grandesa, opulència i elegància li escauen completament. Les textures setinades que s'allargassen impressionen profundament. Hi ha la sensació d'estar bevent un vi que ha fet una evolució absolutament impecable que l'ha dut a la seva màxima i millor expressió.
