Al capdamunt de la Serra de Prades, entre els set-cents cinquanta i
els mil metres d'altitud, hi ha només unes petites parcel·les de vinya.
Per exemple, n'hi ha a les partides del Mas de Monner i de la Serra, i també hi ha una vinya —els Aubacs— que deu fer una hectàrea i mitja a l'obaga de la Coma, al davant mateix de Vilanova de Prades. Encara en trobarem una altra a la partida de les Planes,
allà on el riu de Prades fa un revolt entre el Maset dels Plans i el
Molí del Viles, on hi ha una petita resclosa. Algunes d'aquestes vinyes
isolades i esparses —potser totes, no ho puc afirmar amb completa
seguretat— pertanyen a un petit celler de Vilanova de Prades que es diu Vega-Aixalà. Un celler que mereix una certa atenció.
És un territori on hi pot haver un centenar de dies de glaçada a l'any i la temperatura mitjana anual es situa per sota dels deu graus. La presència de la neu no és un fet insòlit. A més d'això, l'oscil·lació tèrmica és elevada. Pel que fa al sòl, hi trobem molta llicorella com la que defineix el Priorat vinícola.
El celler Vega-Aixalà es va crear fa una dotzena d'anys i segueix sent un celler de dimensions modestes, en un indret que té una situació singular. L'enòleg en en Martí Magrinyà —que ja coneixem per la seva feina al celler Clos Pons—. Produeixen una sèrie de vins que m'ha sorprès molt positivament —ja en parlarem—, però el que em va moure a viatjar fins Vilanova de Prades va ser el delit de conèixer el seu vi de pinot noir.
Ja sé que més d'un fa escarafalls quan sent parlar de pinot noir a
Catalunya però, què voleu que us digui, a mi el pinot noir m'enamora
—quan està ben fet— i, com que sé que un bon pinot només es pot
aconseguir amb una dedicació i un entusiasme immensos, quan en trobo un
d'aquells tan frescos i aromàtics, tan purs —un Acusp, un Biu, per exemple— em vénen ganes de felicitar qui l'ha fet i d'agrair-li els instants de felicitat que el seu esforç em dóna.
Crec que La Font dels Aubacs 2012 que he begut avui neix a la vinya dels Aubacs que he explicat abans, a uns vuit-cents setanta-cinc metres d'altitud, amb orientació nord i nord-est. La vinya es veu ben bé des del poble mateix. Ha tingut uns vuit mesos de criança en bóta i té un vermell translúcid i una llàgrima discreta. N'hi ha poquíssimes ampolles: menys de cinc-centes. L'aroma té aquelles fruites característiques, és deliciosa i neta, perfumada i amable; però no és gens superficial i la criança —que no emmascara la puresa sensorial del vi— li deu haver donat aquella elegant multiplicitat que transcendeix la simple delícia de la fruita fresca.
A la boca, el vi es converteix en un plaer fluid i saborós, de tanins subtils, lleu, ingràvid, pur i, per als que, com deia en Salvat-Papasseit, «en sabem el pler», addictiu. Quan s'escalfa una mica, apareixen uns torrats molt i molt suaus, que es barregen amb aquelles notes tan típiques —de «capsa de puros», en dèiem abans—, amb magranes i cireres un pèl àcides. Hi ha una aparent simplicitat, que és com una picada d'ullet adreçada als devots d'aquesta mena de vins.
Per fer-li els honors que es mereix, he begut aquest vi amb una copa «borgonya» —la Riedel Vinum Pinot Noir que apareix a la fotografia— i he aprofitat l'estona per escoltar «Creation» que és l'últim treball d'en Keith Jarrett, amb una selecció dels seus concerts de l'any passat a Tokyo, Toronto, Paris i Roma. Han estat uns bons moments.