Sovint, quan sóc a l'Empordà, m'arribo a Garbet, principalment si hi bufa una mica la tramuntana, o si el temps està una mica rúfol —sense que sigui desagradable—. També hi passo quan, amb la bicicleta, faig la ruta dels tres colls —Sant Antoni, el Frare i els Belitres— per anar a Portbou. L'indret, no cal dir-ho, és tota una icona del nostre paisatge. Quan vaig aconseguir una ampolla d'Aires de Garbet 2012, abans de destapar-la, encara vaig tornar a Garbet, a l'horabaixa, un dia que la pressió turística que tan enterboleix aquestes contrades màgiques s'havia relaxat una mica. Amenaçava pluja i les nuvolades fosques s'alternaven amb les ullades de sol. La platja amb un mar tibant com el vidre, el veler fondejat, la pineda vora el mar, el xalet i el port de Joan... i, al damunt de tot això, les terrasses de sirà i garnatxa de la muntanya dels Canons i, més al fons, el Puig del Falcó i el Puig Pelat. Aquest era el paisatge: ara poseu-hi les llums, la tramuntana, quatre gotes de pluja, el xisclar de les gavines —i l'ampolla de garnatxa que ens esperava a casa.
Vaig decantar el vi, i trobo que calia fer-ho, perquè el vi anava guanyant matisos i expressivitat a mida que passava el temps. Com definiria aquesta garnatxa? Quin model o paradigma segueix? Si cadascuna de les nostres millors garnatxes és un món, a quin món pertany aquesta garnatxa de Garbet? Les respostes no són fàcils. Vegem: No és la garnatxa poderosíssima, primigènia i directa; no és la garnatxa fresca i lineal; no és la garnatxa confitada i densa...
Ja he dit que les aromes estan, al principi, una mica contretes i són discretes, elegants, indirectes. Però, quan el vi va agafant aire, tot s'amoroseix i van sorgint notes més complexes, de manera successiva. En algun moment, hi noto algunes tonalitats mentolades —no em feu massa cas, que el meu nas no és cap gran cosa— i a continuació hi ha una mica de fusta aromàtica i les notes de criança —sempre ben equilibrades— van agafant un cert protagonisme. Quan entra a la boca, enlluerna i té aquell punt d'alegria que és tan propi de la garnatxa llaminera. Aleshores ve el sabor, a dolls, com d'un nèctar fluid —sense cap de les connotacions apegaloses que sovint associem a aquesta paraula—. Tot es troba en equilibri, en la seva exacta mesura. La llargada de les sensacions que genera és notable i l'evolució que va fent al decantador i a la copa, és com un travelling cinematogràfic que va recorrent la història del vi, de la vinya al celler, de la fruita als lleus torrats que apareixen al final, quan la copa ja és gairebé buida. Una copa que, en aquest cas, va ser la Zwiesel 1872 Roger Viusà «Priorat».
Aquesta garnatxa, com Garbet, té una certa personalitat pròpia i no m'agradaria comparar-la amb altres garnatxes sublims que neixen a la Terra Alta, al Montsant o al Priorat.
