L'article editorial —«L'ull de l'ocell»— de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany s'esplaia —amb el seu to de veu tradicionalment incisiu i fins una mica ofensiu— en el vilipendi dels bloguers. És un costum que té precedents il·lustres. L'insigne Robert Parker ja ens va dedicar, fa uns anys, unes amoroses paraules com aquestes:
«...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense.»O el respectable Dr. Chris Kissack —ell mateix és un bloguer— que, referint-se als bloguers, ens adjectivava d'una manera que en català traduiríem per «estómacs agraïts» i ens negava qualsevol valor crític —entre altres coses, perquè no publicàvem valoracions negatives.
Els autors de la Guia de Vins 2016 també s'apunten a algunes d'aquestes desqualificacions i, a més, hi introdueixen encara algun argument complementari. Ens dediquen un llarg paràgraf que comença fort:
«Per tal de no pagar [un professional com ells, s'entén], molts cellers es conformen que un bloguer vingui a fer-los un article a canvi d'un pa amb tomàquet.»I a continuació plantegen una objecció molt greu:
«...mentrestant [el bloguer] ha regalat la feina d'un professional de la comunicació per aconseguir el que volia. [...] [el bloguer] potser mai ha valorat les conseqüències de la seva feina gratuïta.»La conclusió és contundent:
«amb aquest tipus de relació [...] mai hi haurà una imatge clara ni seriosa del vi català.»I què és el que ens queda, doncs? Els autors de la Guia 2016 ho tenen clar:
«Com a resultant de tot això, només hi ha tres mitjans que parlin seriosament de vi català.»I els tres únics són vadevi.cat, cupatges.cat i la Guia. Punt!
A mi, de tota aquesta rècula de desqualificatius, potser el que em fa mes mal, el que trobo més absurd, és el que ens acusa de prendre la feina als professionals. Mare de Déu! Com pot ser que pensin que els quatre bloguers i mig que encara publiquem articles que llegeixen mitja dotzena d'amics estem prenent la feina als professionals? I, més encara, com pot ser que no se n'adonin en quins temps vivim? Que potser encara es publiquen enciclopèdies, o mapes de carretera, o encara es fabriquen càmeres fotogràfiques compactes? Oi que no? Oi que tothom fa servir instruments gratuïts com wikipedia, googlemaps i la càmera del mòbil? Podem lamentar-nos dels mals temps que corren per als diaris de paper, les guies turístiques de paper i, en general, per a la cultura tradicional, però no s'hi val a carregar les culpes sobre els bloguers o els autors de la wikipedia.
D'altra banda, també els blogs s'acosten ràpidament a la seva data de caducitat, perquè ara té molta més influència un twitt de mitja dotzena de paraules que no pas un llarg article a un blog, que ha necessitat una inversió de temps i diners immensa.
Sempre he defensat la Guia de vins de Catalunya —amb tots els seus clarobscurs, tanmateix— i, en particular, el seu article editorial «L'ull de l'ocell» que, normalment, conté un bon nombre de veritats com punys. I també sé que la inclusió de paràgrafs que semblen destinats a perdre amics el més ràpidament possible forma part de l'estil literari dels autors —un estil que no és el meu, però que jo respecto—. Però aquests atacs innecessaris i estèrils als pocs bloguers que seguim defensant, divulgant i exaltant els vins catalans potser se'ls podien haver estalviat, perquè tots som en una mateixa barca i tots remem en la mateixa direcció. O, si més no, això és el que vull pensar jo, en la meva infinita innocència.
PS: Per si algú té por que jo tingui algun conflicte d'interessos a l'hora de parlar de tal o tal vi, vull deixar clar que sí, efectivament hi ha hagut exactament tres cellers (en els deu anys que fa que em dedico a tot això) que m'han convidat a pa amb tomàquet: Recaredo, Pardas i Mas Blanc i Jové. És més, crec que a més del pa amb tomàquet, també em van obsequiar amb una mica de fuet i/o pernil. Deu ser per això que m'agraden tant els seus vins, oi?
