Carretells centenaris

Un carretell, segons el DLC, és una bóta petita d'uns 30 litres, però el que jo no sabia és que aquesta paraula, que està documentada des del segle XIV —Unum carratell modicum plenum vino, llegim a un Manual del Vicariat de Girona del 1361— està encara ben viva al Priorat i s'utilitza, per antonomàsia, per referir-se a les bótes on els vins rancis fan la solera.

Vaig aprendre això en una de les activitats més interessants que he fet en aquests darrers mesos. La DO Montsant i l'Ajuntament de Falset van convèncer uns quants falsetencs perquè ens obrissin els seus cellers privats i ens deixessin tastar els seus preuats vins rancis, d'unes soleres amb una història que es perd en l'antigor, més enllà dels cent cinquanta o dos-cents anys enrere.

Van ser unes visites inaudites que, més enllà de la seva singularitat evident, van fer-me reflexionar sobre qüestions enològiques i, encara més, sobre qüestions antropològiques. Anem per parts:

Des d'un punt de vista enològic, aquests vins que van passant d'un carretell antiquíssim al següent, en una sèrie de recipients de fusta que han contingut, ininterrompudament des de fa més d'un segle, vi ranci, sembla que haurien de pertànyer a la teratologia de la química orgànica i de la microbiologia. Quins processos inversemblants s'hi han produït al llarg dels anys? Quins cicles misteriosos de decadència i regeneració han sofert? Com és possible que, sigui el que sigui el pòsit que hi ha en aquells carretells vetustos, el vi, no només no es malmeti, sinó que adquireixi virtuts incomparables?

En Pere Pi de cal Cristo, amb els seus carretells.

Com que és impossible que, al llarg de tantíssims anys, aquests vins rancis mai no s'hagin fet malbé, teníem davant nostre una constatació empírica de la regeneració d'un vi. Vaig poder-ne parlar una estona amb la Sara Pérez —que ens acompanyava en les visites i ens explicava, fins on és possible de saber, alguns dels processos que tenen lloc a l'interior d'aquests carretells— i ella em va confirmar que, efectivament, el vi pot sofrir processos de regeneració que reverteixin etapes de degradació. Com deia abans, entrem en les profunditats de la química orgànica i de la microbiologia.

En Francesc Perelló i els seus deliciosos vi ranci i mistela.

Des d'un punt de vista antropològic, l'existència d'aquests carretells que han anat passant de generació en generació, planteja unes reflexions que poden estar plenes d'enyorament. Jo mateix, què tinc dels meus besavis? De la majoria d'ells, pràcticament res de res. Potser d'algun d'ells en tinc un llibre, una fotografia, fins i tot un moble. I dels rebesavis? No en sé ni el nom ni l'origen, ni tinc cap objecte a casa que hagi estat mai a les seves mans. En tot cas, les engrunes de record que jo tinc dels meus avantpassats no es poden comparar amb uns objectes vius i dinàmics, que exigeixen cura constant i mantinguda, com són uns carretells on s'hi cria el vi ranci. Encara més: amb llargues visites a arxius històrics, amb recerques als arxius parroquials, he pogut anar reconstruint una mica la història de la meva família. I hi he trobat una mica de tot: pobresa extrema, prosperitat fugissera, migracions, herències i desherències, fàbriques i colònies, guerres i destrucció. Tot això és incompatible amb la transmissió ininterrompuda —més de dos-cents cinquanta anys, en el cas de l'Antoni Vaqué— d'uns carretells i el vi ranci de solera que contenen.

En poques paraules: aquests vins rancis que encara hi ha a les cases i masies del Priorat —i d'altres llocs del país—, amb orígens que es perden a l'antigor, són purs trossos d'història humana.

L'Antoni Vaqué al seu antiquíssim soterrani

Els vins que ens vam acostar als llavis i vam beure amb respecte eren extraordinaris, però no en el mateix sentit que ho puguem dir d'un vi de taula més o menys excel·lent. Ho eren per la seva raresa, per la seva diversitat i per la insondable profunditat d'aromes i matisos sàpids que hi havia en alguns d'ells. Recordo, per exemple, el vi d'en Pere Pi, que era un elixir reconcentrat, amb tantes coses a dintre que semblava impossible poder-les destriar. La seva anàlisi semblava no tenir fi. I era un vi rabiüt, dur, amb tots els tons de la dolçor, tots els tons de l'amargor, tots els tons de les nous verdes, els fruits secs, les mels diverses...

Encara em va enamorar més el ranci que l'Antoni Vaqué va extreure per a nosaltres del seu carretell principal. Són uns carretells sense aixeta perquè, com bé va explicar ell mateix, «mai no havia vist que s'usés una aixeta per omplir un carretell, només per a buidar-lo».  Tenia gairebé tota la complexitat del d'en Pere Pi, però estava més arrodonit, més bevible. Podia provocar l'èxtasi.

Vaig cloure la meva jornada particular amb un «retorn al present»: el ranci Carratell del Celler de  Capçanes, un ranci ben bo, amb torrats, fruits secs, xocolata, mentolats, cacau... i amb frescor, amplada, complexitat i una dosificació ben aconseguida de les sensacions dolces: una delícia. 

La Montse Barceló i els seus preuats carretells.