És extraordinària la capacitat que tenen els vins espumosos de poder acompanyar amb absoluta dignitat gairebé qualsevol àpat, de principi a fi, per complicat que sigui el menú. De fet, quan el menú és massa variat i divers i m'atabala haver de pensar en diversos vins, sovint em decanto cap els xampanys. L'altre dia ho vaig fer amb ampolles de Bertha, fent un recorregut per alguns dels vins més característics d'en Pep Torres.
Als entrants —un desori de coses saboroses, un barrija-barreja que anava de l'hummus al foie i de les gambetes al paté de carxofes— vam destapar el Bertha brut nature 2012, que s'hi adeia perfectament. És un espumós força bo. Havia estat degollat el setembre i té les tres varietats tradicionals, si bé hi domina una mica el macabeu. D'entrada, sembla fresc i fàcil de beure —i ho és— però de seguida li trobes algunes coses més, una certa profunditat aromàtica, una bonica integració, una suavitat. Tantes ampolles com n'haguéssim tingut, tantes n'hauríem begut.
Amb el plat principal vam passar al Bertha Cardús 2011. El plat era ben contundent —un mole poblano deliciós— però el Cardús no es va deixar intimidar i va excel·lir en tot moment. És un cava amb les tres varietats pràcticament equilibrades i amb un temps de criança considerable. El resultat em va semblar magnífic. Densitat, sabor, una lleu untuositat, un equilibri de gran qualitat, una lleugeresa sense minva de pes ni de persistència.
Finalment, a la sobretaula, quan ja no estem assedegats ni inquiets, destapem una ampolla d'un vi que feia temps que volia conèixer: Bertha Max 2006. Aquí tenim ja un cava amb una criança llarguíssima —que, estranyament, no certifica la data de degollat a l'etiqueta—. El cupatge és d'un 40% de chardonnay (fermentat en bóta), un 30% de xarel·lo, un 20% de macabeu i un 10% de pinot noir. Se'n van fer dues mil ampolles. La copa, que fins ara era una Spiegelau authentis (no pas la flauta estreta, sinó la model 85, que em sembla molt encertada), l'hem canviada per una delicada Riedel Veritas, que és la que faig servir per a les més velles reserves: és una copa molt elegant i també molt exigent amb l'espumós.
I aleshores, després de gaudir de l'àpat i de la bona companyia, comencem aquella fase tan plaent de conversa relaxada, d'una certa indolència, on un espumós antic i sòlid troba la calma i la reflexió necessàries per poder mostrar tot el que té a dins. El Max 2006 té un color groc marcat i una bombolla ínfima. L'aroma és neta i elegant, i més aviat poc explícita. Com a molt, una mica de brioix o de poma al forn. A la boca, la sensació de corpulència és important, saborosa i molsuda, però ben compensada pel pessigolleig gràcil de les bombolles finíssimes, que acompanyen i acaricien. El sabor persisteix i arriba un punt que apareixen uns lleus matisos de la gamma dels amargosos, ben bons. Convida a la degustació, a la meditació i a la bonhomia.
