Remenant al soterrani de casa la meva mare vaig trobar un llibrot empolsegat i d'aspecte vetust que duia el títol «Tratado práctico de viticultura y enología españolas. Tomo I: Viticultura». L'autor és un personatge amb una certa importància a l'enologia que es deia Juan Marcilla Arrazola. L'any de publicació, un ja llunyà 1942.
El vaig espolsar —borra, fongs, polseguera...— i vaig fullejar-lo. Ràpidament vaig anar a parar als capítols on descriu quines són les varietats principals a cada regió vinícola. Pel que fa a Catalunya (pàgines 113 a 116), diu això: Les varietats blanques principals són xarel·lo, macabeu, parellada i malvasia, i a continuació va descrivint les propietats d'aquestes varietats i les seves denominacions. Cap sorpresa.
Quan parla de les varietats negres de Catalunya, comença dient que les principals són la carinyena, la garnatxa i la sumoll i afegeix que la primera és predominant al Camp de Tarragona, la segona ho és a l'Alt Empordà i la tercera ho és al Penedès. A continuació, afirma que també hi ha quantitats importants d'aquestes tres varietats: monestrell, mataró i picapoll. Aquí ja hi trobo alguna cosa estranya, perquè a mi sempre m'havien dit que la monestrell i la mataró són la mateixa varietat. Observem l'aparició del picapoll negre en aquesta llista on no es parla del picapoll blanc. Finalment, afegeix que, en menor escala, també trobem a Catalunya «cruxilló» i mandó. Fixeu-vos que l'ull de llebre no apareix a la llista.
Tenim, doncs, que segons una obra de viticultura que fou de referència en el seu temps, les varietats negres tradicionals catalanes són vuit: carinyena, garnatxa, sumoll, monestrell, mataró, picapoll (negre), cruxilló i mandó. De tots aquest noms, n'hi ha un que jo no havia sentit anomenar mai de la vida. Què és el «cruxilló»?
Una consulta al Gran Oracle (Google) dóna una única ocurrència de la paraula «cruxilló», que ens remet a una gran obra de referència com és el llibre «Datos para un avance sobre la viticultura de la provincia de Tarragona» que va publicar el 1915 en Claudio Oliveras Massó —el primer director de l'estació enològica de Vilafranca—. Aquesta obra és interessantíssima perquè repassa, poble a poble, l'arribada de la fil·loxera i quines varietats es van plantar després de la plaga. El cruxilló hi apareix unes poques vegades, amb ortografies lleugerament diferents: cruxilló, crosilló, croxilló, crusilló, cruixent.
Quedem-nos amb aquesta darrera opció: «cruixent». Aquesta paraula apareix al DLC i a l'Alcover-Moll amb el significat de «cep d’una varietat que dóna raïm negre». El diccionari català-valencià-balear hi afegeix que és una paraula usada al Camp de Tarragona, al Priorat i a Lleida.
La importància d'aquest llibre és doble. L'autor va enviar un qüestionari a cada poble preguntant quines eren les varietats «pròpies», les que s'han cultivat sempre. El llibre recull les respostes, poble per poble i així podem saber quines eren aquestes varietats pròpies i també podem saber com en deien a cada poble. Posem un exemple: Poboleda. Com a varietats majoritàries citen la garnatxa i la carinyena, i com a varietats menors citen les blanques pansal, escanyavella, tendral, macabeu, malvasia, monestrell i trepat, i la negra picapoll.
És interessant observar que l'espúria paraula «samsó» no apareix enlloc.
El cruixent apareix poques vegades i, en alguns casos, apareix com a sinònim de carinyena. Però no sempre és així. Per exemple, si consultem l'entrada de Constantí hi llegim que la varietat negra principal és el sumoll i les secundàries són carinyena, garnatxa, mataró, ull de llebre, cruixent, picapoll i «planta bona». No puc concloure, doncs, que el cruixent del DLC i de l'Alcover-Moll sigui la carinyena. Si ho fos, potser podríem eliminar aquest ridícul «samsó» i substituir-lo per «cruixent». Molt millor encara fóra que s'imposés el sentit comú i a les etiquetes hi constés, amb totes les lletres, CARINYENA.
Dels que llegiu aquest blog, algú ha sentit les paraula «cruixent» o «cruixilló» amb referència a una varietat negra?