A. El que realment passa
Al migdia, dino en un bar-restaurant senzill on fan un menú que està prou bé. La beguda està inclosa en el preu. Trio tal i tal plat i demano vi negre. La mestressa em posa a la taula una ampolla de vi. Penso que no beuré, ni de lluny, tota una ampolla de vi, però el costum és aquest i ja hi estic acostumat. L'ampolla acaba de sortir de la nevera i deu estar a uns cinc o sis graus. Una ullada a l'etiqueta em confirma que és un vi sense origen conegut i prefereixo no pensar-hi.
Miro la copa que és al meu davant: un vidre bast i gruixut i una forma mancada de qualsevol elegància. Em serveixo una mica del vi glaçat, faig un glop i el deixo de banda. La fredor no pot emmascarar el regust agre i miserable del vi. El menjar, ja ho he dit, sí que està força bé.
Dono una ullada al meu voltant. A la barra hi ha quatre o cinc aixetes, cadascuna corresponent a una cervesa de pressió, convenientment assenyalada. Em fixo que les copes de cervesa —de vidre fi, forma atractiva i amb el nom de la cervesa— les omplen amb prou cura i la beguda està a la seva temperatura òptima —només faltaria!—.
Hi ha un aparell de televisió que mostra un grup de joves feliços bevent cervesa en un ambient simpàtic i natural. Intento pensar en algun anunci de vi. Recordo vagament una dona sofisticada i poc creïble, amb una copa de vi blanc a la mà, en un ambient de glamour més aviat ridícul.
En aquests moments entenc que el vi —el vi-aliment, el vi de cada dia— sigui una beguda obsoleta, troglodítica, sense atractiu.
B. El que voldria que passés
Al migdia, dino en un bar-restaurant senzill on fan un menú que està prou bé. La beguda està inclosa en el preu. Trio tal i tal plat i demano vi negre. La mestressa em diu que serveixen els vins de la cooperativa Tal, de tal lloc, i que de negre tenen la garnatxa i l'ull de llebre. No són estrictament monovarietals, però el nom de la varietat majoritària els defineix prou bé. Trio la garnatxa i la mestressa s'acosta a la barra on, al costat de les aixetes de la cervesa de pressió hi ha tres aixetes amb una tecnologia diferent que permeten servir a doll els vins de la cooperativa Tal, a la seva temperatura òptima, sense que calgui patir per oxidacions o contaminacions. Les aixetes duen, ben visible, el distintiu de la cooperativa i les paraules «garnatxa», «ull de llebre» i «xarel·lo», respectivament. A altres bars, aquests noms poden ser uns altres, és clar.
Em duen un pitxer petit amb un quart de litre de la garnatxa de la cooperativa Tal. El pitxer du estampat el logotip de la cooperativa i, a l'altra banda, la informació pertinent sobre el vi: collita, origen, elaboració, graduació,...
Miro la copa que és al meu davant: no és una copa de luxe, però és de vidre fi —més o menys com les copes de cervesa que veig en alguna altra taula— i la forma és òptima. D'ençà que l'Incavi (o qui fos, que ja no ho recordo) va definir un tipus estàndard de copa, les cooperatives que subministren tot el vi a doll que es beu arreu han adoptat aquest model i, canviant el logotip, és la copa que trobem als bars on serveixen vi a doll —que són tots els bars i tots els restaurants de menú perquè... qui pot imaginar un bar que no serveixi vi i que no el serveixi com cal?—.
Em serveixo una copa de la garnatxa del pitxer i em produeix una agradable sensació. En la seva senzillesa, en la seva honestedat, té una puresa bàsica i un sabor que m'acompanyen perfectament. És lleuger, fresc i, fins un cert punt, característic de la varietat que he triat i del seu origen geogràfic a les vinyes de tal indret.
Veig a la televisió un anunci fet per un director de culte on un grup de joves feliços beuen vi de cooperativa a doll, en un ambient simpàtic i natural. Entenc que el vi —el vi-aliment, el vi de cada dia— hagi tornat a ser una beguda quotidiana i, com deia Pla, hagi tornat a ser «un element inseparable de la vida». I, de retruc, que la riquesa que conté la nostra terra hagi tornat a donar benestar als nostres pagesos.
C. És possible B o ens hem de quedar en la sòrdida situació de A?
El pas de A a B fóra impossible si no tinguéssim el vi. Però el vi hi és i aquest pas desitjable de A a B només depèn de la voluntat de fer-lo i de la cooperació entre les parts interessades, del consumidor als productors, els restauradors, les DO i l'administració.
Dic que el vi el tenim i posaré un exemple. A casa, per acompanyar el dinar, podem beure un quart de litre de vi, en perfectes condicions de dignitat, qualitat i sabor, per 50 cèntims. Un vi que no es fa malbé perquè està envasat al buit, un vi en el que m'he inspirat per escriure, a l'apartat B, aquella frase que comença «En la seva senzillesa, en la seva honestedat...». Un vi com el Brau de Bot, de la Cooperativa Agrícola Sant Josep de Bot, a la Terra Alta. És només un exemple i n'hi ha d'altres.
Tant de bo quan llegeixi aquest article, d'aquí uns anys, la situació B hagi deixat de ser una utopia! Ho torno a repetir: el vi el tenim, falten les voluntats i la unitat de tots els implicats.
