Ara mateix, a banda de les vinyes venerables on neixen els cabernets que ens han acompanyat des dels llunyans anys setanta —la Scala, Mas la Plana—, a banda de les vinyes dels vuitanta que han completat els cupatges de vins memorables —del Mogador a l'Avgvstvs Trajanvs, del Reserva Real al Finca Dofí—, ara mateix tenim uns cabernets més novells que ens parlen d'un terrer i de les idees d'uns enòlegs desacomplexats. I, amb aquests vins, ens adonem que aquell argument que s'ha esgrimit manta vegada que «com que es fa cabernet arreu, el cabernet mai no reflectirà un terrer català» és una fal·làcia.
Pensava aquestes coses mentre bevia una deliciosa ampolla de Les Poyeux 2010 de l'Antoine Sanzay, o quan destapava un Collbaix Singular 2008 del Celler el Molí, o el Vd'O 4.09 de Vinyes d'Olivardots. Crec que anirem tenint més vins d'aquests, amb una personalitat inconfusible. Vins com el sorprenent —a mi m'ha sorprès— Mas dels Clavers Cabernet Sauvignon 2013.
Vaig visitar —o, per ser més exactes, vaig fer el passavolant— a Can Gallego, atret pel desig de conèixer el seu sumoll. Sembla que aquesta masia, que es troba a tocar de la capella de Sant Nicolau del Tretzè, en una curiosa clotada que fa el riu Anoia a la vora de Sant Jaume Sesoliveres, s'havia anomenat, als anys del segle XV, el Mas dels Clavers. En aquesta finca de Can Gallego i a la finca adjacent de Can Codony s'hi havia conreat la vinya des de temps ben remots, però ara en Josep Duran i el seu germà han emprès un projecte de viticultura de qualitat que potser ens donarà vins ben interessants.
Seria massa presumptuós voler fer ara una descripció d'aquest celler quan només hi he estat una breu estona i quan només he destapat una única ampolla de les que s'hi estan fent. Però aquest cabernet sí que val una nota en aquests apunts d'enografia perquè és un vi que ha encès en mi les reflexions amb les que començava aquest article. M'ha fet pensar, encara que sembli agosarat dir-ho, amb aquell Les Poyeux que he esmentat.
Només sis-centes ampolles i una criança de tretze mesos —jo diria que en roure americà—. L'he decantat i és cert que és un vi que no té por de l'aire, ans al contrari: la copa que vaig deixar per al vespre encara havia adquirit uns relleus més interessants. El color és vermell fosc i hi ha força perfum, alguna nota de regalèssia, fruita esmorteïda, lleus torrats, elegància. Quan el tinc a la boca m'encanta. Fluid i sense excessiva densitat, però ple de sabor, fresc, «diferent». Torna la fruita roja com les prunes, hi ha tremp, és líquid i setinat, d'equilibrada acidesa. Sí, té alguna cosa d'aquell Les Poyeux i alguna cosa d'algun cabernet d'Okanagan que tinc en el meu record. Un vi magnífic que em sap greu no haver conegut abans.
De les altres ampolles que surten d'aquest mas que es troba a l'Espai Natural Protegit Valls de l'Anoia —i dels bonics projectes que en Josep Duran em va anar explicant— espero poder-ne anar parlant en aquest blog. I del seu sumoll —és clar!—, que en tinc una ampolla i, si em plau com m'imagino, ho explicaré aviat.
