És per això que em vaig sorprendre molt, fa un parell de dies, quan llegia Brideshead Revisited i vaig trobar-hi un paràgraf excepcional, d'aquells en que, de sobte, sents com si l'autor t'estigui parlant directament a tu —un paràgraf dedicat a una ampolla de vi: un Clos de Bèze 1904 que en Charles prenia al famós restaurant Paillard, a París, algun dia de l'any 1926.
Estic llegint la traducció d'en Folch i Camarasa del 1983 en una edició —plena d'errades d'impremta— que vaig trobar en una llibreria de vell. Al primer capítol de la segona part en Charles dina al Paillard amb el sòmines d'en Rex Mottram i encarrega un Montrachet 1906 i un Clos de Bèze 1904. En algun moment de la conversa amb el tros de quòniam del Rex —en Charles no pot deixar d'anotar que ja amb el primer glop del Chambertin en Rex encén una cigarreta— en Charles, que parla en primera persona, s'abstreu de tot el que l'envolta i fa aquesta reflexió:
«I rejoiced in the Burgundy. How can I describe it? The Pathetic Fallacy resounds in all our praise of wine. For centuries every language has been strained to define its beauty, and has produced only wild conceits or the stock epithets of the trade. This Burgundy seemed to me, then, serene and triumphant, a reminder that the world was an older and better place than Rex knew, that mankind in its long passion had learned another wisdom than his.»
(L'expressió Pathetic Fallacy és d'en Ruskin i potser la podríem traduir per «sentimentalisme espuri».) A continuació, en una frase que no pots deixar de pensar que la diu el mateix autor parlant d'ell mateix:
«By chance I met this same wine again, lunching with my wine merchant in St. James's Street, in the first autumn of the war; it had softened and faded in the intervening years, but it still spoke in the pure, authentic accent of its prime and, that day, as at Paillard's with Rex Mottram years before, it whispered faintly, but in the same lapidary phrase, the same words of hope.»Em vaig quedar encallat aquí: van desaparèixer els personatges de Brideshead i em vaig quedar amb aquesta ampolla de Clos de Bèze 1904 que sembla que en Waugh devia beure una tardor del 1939 «quan encara parlava amb l'accent pur i autèntic dels seus millors anys» i «mussitava paraules d'esperança».
Una ampolla de vi que parla d'esperança, de seny, d'un món més antic i millor del que tenim al nostre davant. Un vi serè i triomfant quan té vint-i-un anys i bla i difuminat —però encara pur i autèntic— quan ja en té trenta-cinc.
I ara ve la petita anècdota que potser trenca l'encant d'aquesta lectura. Ja he dit que estic llegint Brideshead Revisited en català —una situació poc freqüent— però vaig sentir curiositat per recuperar aquest paràgraf en la seva versió original, una cosa que pensava que seria senzilla de fer. Vaig trobar immediatament un pdf de la novel·la, vaig anar al primer capítol de la segona part i —oh sorpresa!— el paràgraf hi era, però força més breu. Com pot ser?
Em va costar una mica de trobar el desllorigador de tot això. Resulta que la traducció d'en Folch i Camarasa està feta sobre la primera edició de la novel·la, que és força diferent de la segona. Precisament, a la segona edició, en Waugh diu que ha canviat moltes coses i, en particular, afirma que la primera versió va ser escrita en una època de privació i, per tant, «is infused with a kind of gluttony, for food and wine, for the splendours of the recent past, and for rhetorical and ornamental language, which now with a full stomach I find distasteful».
És a dir, una vegada que un autor em parla de vi, en una segona edició de la novel·la suprimeix aquestes paraules perquè les troba de mal gust. Com és que la novel·la i el vi estan tan renyits una amb l'altre?
EPÍLEG
1) Set de Chambertin
seria una conseqüència natural de llegir com en Charles gaudeix de la
seva ampolla collita 1904. Set que no és senzill d'apaivagar. Al celler
hi tinc un Charmes 2005 d'Humbert Frères —i un parell o tres de Gevrey-Chambertin premier cru— que he acaronat després de llegir Brideshead Revisited, però no he gosat destapar. I tinc en el record una ampolla de Clos-de-Bèze 2004 de Bruno Clair, ja fa alguns anys, una ampolla que em va aviciar a aquesta mena de plaers, irremissiblement.
2) Com
que aquest és un blog sobre vins catalans, podríem preguntar-nos què té
a veure tot això que he dit amb els nostres vins o, si més no, quin
ensenyament en podem treure. Malauradament, no hi té res a veure. Dic
malauradament perquè entre les moltes conclusions que podríem treure del
delit d'en Charles-Waugh amb el seu Clos de Bèze és que els vins
icònics, els vins que han estat beguts, apreciats i lloats durant anys i
anys —durant segles!—, són fonamentals en la construcció d'una identitat vinícola.
