La collita d'ahir al vespre va ser la 2009, que vaig decantar perquè em sembla que li va força bé. El color era prou pujat de to, però l'aroma era perfectament neta, sense cap desviació, ni cap indici de cansament. Hi havia una certa fruita, un record de fonoll, tot auster, dens, ple de força. Crec que el vi conté també una petita part de macabeu —que acompanya discretament— i que ha estat sotmès a una llarga criança amb les mares. És un vi consistent i profund, sedós i voluminós, de gran pes. Quan ja ha fet els set anys, cap màcula destorba la seva presència viva i neta i tot és maduresa i densitat sàpida. Hi ha aquella elegant sensació que abans en dèiem glicèrica i que una acurada criança amb les mares, partint d'una fruita excel·lent, pot arribar a generar.
* * * * *
No ens enganyem: la varietat marselan no té glamour, però ara que ja no caiem en el ridícul de parlar de «varietats nobles» —com fèiem no fa pas tants anys— tampoc no hauríem de caure en l'apriorisme de menystenir una varietat per la seva manca de «nobilitat». En tot cas, si la menystenim, fem-ho per la seva manca de virtuts, si cal. El cas és que els marselan catalans que jo he anat bevent han fet mèrits per ser tinguts en compte i, fins i tot, per ser apreciats. Un que m'ha agradat molt és el Foresta Marselan 2013, que ja havia pogut tastar quan era a la bóta i que, ara que l'ampolla l'ha acabat de perfilar, m'ha complagut notablement.
És negre com la tinta i només a la vora deixa anar una tonalitat porpra. Entre les seves aromes —que s'expressen amb més netedat quan el vi ha tingut ja una estona de contacte amb l'aire— hi detecto un ventall força ampli: hi ha espècies, cacau, coses dolces i denses, cafè i compota. Em du records d'Itàlia —no sé per què— i em predisposa a trobar-hi una certa textura, una espessor. Vi de consistències i persistències, d'estructures i complexitats. I tot això, sense ser ni pesat ni apegalós. Molt interessant.
