Tinc un amic suís, uns deu anys més gran que jo —diguem-n'hi
Guido, per entendre'ns— que vivia en una d'aquelles cases modestes i boniques que hi ha entre el Zürichsee i el Greifensee, a poca estona —en transport públic— del centre de Zürich. Ens vam conèixer l'any 77 o 78 i després vam coincidir durant els dos anys que jo vaig viure a Zürich i durant els quals ell va ser una mica el meu mentor. Ara, d'ençà que s'ha jubilat, viu en una d'aquelles ciutats immenses i impersonals del
midwest americà, una ciutat en la que jo també hi vaig viure una temporada i de la que, comptat i debatut, tampoc no en tinc mal records.
 |
| Zürich 1980, un dia de tempesta |
La casa d'en Guido tenia planta baixa i golfes i el tradicional
Keller de les cases suïsses —on hi endreçava les ampolles de vi—. A les seves golfes, quan els seus fills ja s'havien independitzat, hi vaig viure alguns mesos, a primers dels 80. Per la diferència d'edat, en Guido i jo, en aquelles èpoques, mai no vam ser realment «companys», però sí que vam compartir estones i ampolles.
Les ampolles d'en Guido eren, gairebé sempre, dels millors bordeus. Una vegada em va explicar que els seus pares
«eren més de Borgonya» però que ell —potser per allò que en diuen
«marcar un estil propi»— des del primer moment s'havia decantat cap als bordeus. A la pràctica això volia dir que encarregava cada any al seu
marchand, regularment, un cert nombre de caixes de bordeus, distribuïdes de forma piramidal entre els diversos nivells de
cru. Mai no li vaig preguntar quantes caixes ni quins vins, però sí que recordo que, entre els vins més quotidians, tenia una predilecció pel
Chasse-Spleen i, quan l'ocasió s'ho valia, jo havia vist a casa seva
Beychevelle,
Brane-Cantenac,
Ducru-Beaucaillou... Finalment, en algun sopar on jo hi estava convidat, en Guido baixava al seu
Keller a buscar un
Mouton-Rothschild prou madur. No es considerava pas ni un esnob ni un enòfil obsessiu i el seu celler, n'estic ben segur, no devia ser gaire diferent del de moltes altres cases del seu entorn.
Tampoc no feia escarafalls als Borgonya —de cap manera!—. Recordo un vespre, força al començament, —una mena de vespre com el de
La noche de los Dones Borgià— que en Guido em va iniciar en dos plaers que ja no m'han abandonat. Em va convidar a un
Corton-Charlemagne de Bouchard i a escoltar el
Köln Concert de
Jarrett en el seu equip de música que, en aquella època, consistia en un reproductor de cinta
high-end. Jo encara no tenia punts de referència per valorar ni aquell vi ni aquella música, però la conjunció d'aquelles dues sublimitats em va marcar profundament. Vam seguir amb un
Roederer Cristal...
 |
| Suïssa 1981 |
Un altre record que tinc d'aquells anys on jo descobria el vi
començant per dalt va ser d'un viatge que vam fer a Alsàcia en Guido, jo i quatre o cinc companys més. Fèiem una estada en un centre de recerca que hi ha en un indret perdut de la Selva Negra i hi vivíem literalment enclaustrats (si bé, tot cal dir-ho, amb el consol d'un celler força ben assortit de vins alemanys). Un dia ens vam escapar i, amb un parell de cotxes, vam anar a recórrer cellers d'Alsàcia ben coneguts d'en Guido. Tastàvem i en Guido comprava algunes caixes. En aquella època jo no coneixia altre vi blanc que el que fèiem a casa, a sota de Montserrat, primitiu, oxidat i oblidable... Vam sopar a Ammerschwihr, al restaurant
Aux Armes de France —clàssic entre els clàssics— i als bons Alsàcia van seguir els millors Bordeus.
 |
| Zürich 1980. Coses que feia quan no estava esquiant o bevent bordeus. |
Records i vivències, tanmateix. Però també incitacions a la reflexió. En un
article recent vaig lamentar-me de
la mediocritat dels vins que es beuen en els menús quotidians. Ara vull dir que estic convençut que també hi ha
mediocritat en el que hauria de ser el segment superior del consum de vi al nostre país. Parlo de la gent que es podria permetre un consum similar al del meu amic Guido i que em temo molt que no el fan, ni de lluny. Parlo dels propietaris de les cases ostentoses i opulents que veig a tants indrets del nostre país, dels milers de fatxendes amb els seus cotxes i les seves residències, que no crec que comprin cada any les seves caixes de, diguem,
Erasmus,
Palmer,
Teixar,
Vall-Llach,
Turó d'en Mota o
Chambertin. Vins per al plaer personal i íntim, coses que als fatxendes no els interessen. Són gent —els he sentit més d'una vegada— que t'expliquen, fanfarronejant, que
«l'altre dia, al restaurant, ens vam fotre tres ampolles de Vega-Sicilia» però que posaria la mà al foc que a casa seva, quan no els veu ningú, no tenen cap ampolla que valgui res. Fatxenderia, fatuïtat, pura aparença buida.... i les nostres millors ampolles se'n van a l'estranger (i encara sort en tenim!).
