L'endemà, al vespre, recordant el vídeo i, potser també, influenciat per «The Grapes of Wrath» que ara estic llegint (que, en el fons, és la crònica de les terribles conseqüències de l'anorreament d'un terrer per culpa d'una agricultura destructiva), he volgut destapar alguna delícia de la casa Raventós i Blanc —els hereus directes de qui va crear el primer xampany, ara fa cent quaranta-tres anys—. M'hauria vingut de gust un Textures de Pedra que —ai las!— no tenia a l'abast.
Finalment, hem destapat un Manuel Raventós 2007.
És una ampolla degollada el setembre de l'any passat i deu tenir al voltant d'un 70% de xarel·lo de la parcel·la El Clos, plantada el 1978. La resta és parellada i macabeu. No té licor d'expedició. La primera impressió que causa és la d'una extraordinària netedat al nas, d'una puresa estricta. Una impressió que perdura al llarg de tota l'estona, sense perdre intensitat. I la darrera impressió —quan s'acaba el tast i s'inicia el record— és d'una persistència llarguíssima. Viu i tens, amb les millors virtuts del xarel·lo, amb una rectitud severa.
És un plaer anar assaborint els contrapunts de la tríada formada per, d'una banda, un cos consistent, vinós i ple de força; de l'altra, una sensació setinada i suau i, formant el tercer vèrtex, el deliciós pessigolleig del carbònic, elegant i discret. Lleu aroma d'ametlles, sensació fresca i plena, qualitat. Sabors de maduresa. Tremp. Xarel·lo. Llargada.
I ara, després d'aquesta ampolla, podríem parlar, si voleu, del projecte «Conca del Riu Anoia» i podem fer grans escarafalls o grans cogitacions. No seré pas jo qui ho faci. Però el que sí que veig clar, absolutament clar, és que ens calen paraules per anomenar les coses que estimem, que hi ha d'haver una paraula o paraules per anomenar això que fan en Manuel i en Pep, i un bon grapat d'altres al·lucinats. I si aquest nom ens manca, deixem-ho en blanc i parlem del vi espumós que fa en Manuel, del que fa en Ton, del que fa en Sergi, del que fa en Guillem, del que fa en Jaume...
