En resum, que en Josep Grau, el viticultor de Marçà que jo tant respecto, ha donat un pas més enllà, ha collat més el cargol, ha reblat més el clau... i ens ofereix la Florens 2014.
Aquest vi —que vaig tastar per primera vegada al Tast de Professionals de la Fira del Vi de Falset d'enguany— és una garnatxa que procedeix d'una vinya plantada ara fa cent anys —que es diu aviat!— fermentada en ciment i criada en tonells —allò que en diuen «foudres»— de dos mil litres, de roure alemany i austríac. En Josep m'explicava com està abandonant la bóta bordelesa i el roure francès o americà i quina fascinació té ara per aquests tonells i aquestes fustes. Ara que he tastat la Florens 2014 jo també començo a sentir-m'hi fascinat!
A partir de les notes que vaig prendre al Tast de Professionals, tinc una petita llista de vins per anar bevent. La garnatxa d'en Josep Grau estava al capdamunt de la llista i l'altre capvespre vaig destapar-ne una ampolla que em va confirmar les bones sensacions del dia del Tast. Tampoc no és cap sorpresa, devot com sóc del Vespres —també, sobre tot, de la garnatxa blanca!— i de l'increïble Regina.
Quines virtuts té la Florens? Comencem amb algunes analogies, com si diguéssim, amb la bibliografia. La primera és natural i, segurament, massa genèrica. Parlo de Châteauneuf-du-Pape. La segona és Gauby —no el Gauby exuberant dels primers Muntada, sinó més aviat el de Le Soula. La tercera és una mica més estrambòtica: els nou de Pannobile o, com que no el he tastat pas tots, el Claus Preisinger que vaig destapar fa poc. En tots aquests vins he anat pensant mentre bevia una copa i una altra de la Florens 2014.
I com l'he trobat? D'entrada, d'un color que el fa semblar jove i ple d'unes aromes elegants i profundes, amb flors pansides però netes, amb herbes i cireres madures. Hi ha registres com de llapis: fusta de llapis i grafit de llapis —en diré mineralitat?—. Hi ha frescor, delicadesa. Em resulta difícil emparentar-lo —ja ho heu deduït de l'apartat anterior— amb la majoria de les garnatxes catalanes que més estimo. És subtil i lliscant. I a la boca és com una fruita esmorteïda i líquida. Complex i no pas complicat. Amb força, amb una relativa fredor, i una mediterraneïtat que es decanta més cap al seny que cap a la rauxa.
I esclau d'aquesta copa de la Florens —com el ratpenat al voltant de la nitra—, mentre sonen, repetidament, els Songs of Love and Hate de Cohen, penso, amb Espriu que sí, que tot és just.
