Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt.
It's how do you feel, not what do you think.
La primera («les fronteres del meu llenguatge signifiquen les fronteres del meu món») és una conegudíssima afirmació que fa Wittgenstein al «teorema» 5.6 del seu Tractatus Logico-philosophicus. Jo no sóc digne de gosar interpretar Wittgenstein, però sembla clar que ens està dient que només és pensable allò que és pensable en paraules.
La segona de les frases no és pas tan famosa —ni de lluny— i apareix a la cançó Shut up and talk to me del disc Dublin Blues de Guy Clark. Es tracta d'un artista de Texas que fa, des dels anys setanta, un country que a mi m'agrada molt. El mateix títol de la cançó ja és una oposició en tota regla a les idees d'en Wittgenstein: «Calla i parla'm», diu en Guy Clark, i encara insisteix que «és el que sents i no el que penses».
Qui té més raó? Ens pot ajudar a decidir-ho tenir a mà alguna ampolla de vi especialment poderosa, com l'Auditori 2007 que he destapat avui. Em direu que no és just confrontar Wittgenstein amb una cosa tan inefable com aquesta «màgica» garnatxa dels Guiamets, beguda en la seva plenitud. I no, potser no és just, però no enganyaré a ningú si dic que jo ara sóc més de Guy Clark que de Wittgenstein...
La segona de les frases no és pas tan famosa —ni de lluny— i apareix a la cançó Shut up and talk to me del disc Dublin Blues de Guy Clark. Es tracta d'un artista de Texas que fa, des dels anys setanta, un country que a mi m'agrada molt. El mateix títol de la cançó ja és una oposició en tota regla a les idees d'en Wittgenstein: «Calla i parla'm», diu en Guy Clark, i encara insisteix que «és el que sents i no el que penses».
Qui té més raó? Ens pot ajudar a decidir-ho tenir a mà alguna ampolla de vi especialment poderosa, com l'Auditori 2007 que he destapat avui. Em direu que no és just confrontar Wittgenstein amb una cosa tan inefable com aquesta «màgica» garnatxa dels Guiamets, beguda en la seva plenitud. I no, potser no és just, però no enganyaré a ningú si dic que jo ara sóc més de Guy Clark que de Wittgenstein...
Aquesta ampolla procedeix dels inicis del celler Acústic, quan totes les seves instal·lacions s'encabien en un garatge dels Guiamets. Recordo que quan hi vaig anar, la primera collita d'Auditori encara no estava embotellada, però l'Albert Jané em va fer tastar, d'un dipòsit, una garnatxa «especial» —em va quedar clar que era la nineta dels seus ulls— que és la que esdevindria l'Auditori 2007. També recordo que, quan aquest vi va sortir al mercat, vaig haver de córrer per aconseguir-ne una ampolla, abans que ja no en quedés cap. Vaig amagar-la al meu petit celler i vaig deixar que anessin passant els anys —ni pocs ni massa— fins avui.
Ara que han passat uns vuit anys, cantar les lloances de l'Auditori no és notícia, perquè el celler de l'Albert i els seus vins ja han establert una reputació notable i merescuda.
Les dues coses que notem clarament quan ens acostem la copa d'Auditori al nas és la seva gran riquesa i la seva estricta puresa —dues virtuts que massa sovint són antagòniques—. I la dolçor, sobretot la dolçor! La fruita tan madura, el lleu confitat, el tremp. Els anys no l'han desviat del seu recte camí de virtut, la plenitud no l'ha fet decadent, la força no l'ha fet rude. Sabor rotund, llarguíssim i dolçor amorosida i fresca. Setinada intensitat, tanicitat deliciosa. I estic temptat d'escriure «tipicitat», que sempre és una paraula perillosa, però l'escriuré perquè, si per un moment tanco els ulls i m'imagino a mi mateix lluny de casa, vivint a algun dels llocs llunyans on he viscut —Ohio, Vancouver, Kyoto...— i sent prou afortunat com per heure una ampolla d'aquest vi, aleshores estic segur que sí, que aquesta garnatxa em transportaria al meu país i a les seves vinyes.
I dit això, senyor Ludwig: em vol fer creure vostè que tot allò que fa referència a aquest vi i que està fora del meu llenguatge, està també fora del meu món?
