En Jesús és el propietari d'un celler i unes vinyes que es troben a la confluència del Siurana amb el barranc del Puig Roig, prop de la Mare de Déu de les Pinyeres, al camí que uneix el Masroig amb el Lloar. Sabem prou bé que és una terra que ens dóna uns vins gloriosos. El celler du el bonic nom de Mas de l'Abundància.
Deia que sóc a Falset, a la paradeta del Mas de l'Abundància, escoltant les explicacions d'en Jesús mentre em serveix un vi blanc que jo no coneixia. El vi es diu de Calpino 2014 i procedeix d'una petita vinya ben singular. Crec que deu tenir mitja hectàrea —si hi arriba— i es troba al costat esquerre del barranc de la Vila, a uns cent cinquanta metres d'alçada, orientada al nord. La vinya és molt vella, tan vella com pot arribar a ser una vinya a casa nostra. La va plantar el besavi d'en Jesús l'any 1892 i potser pertany a les vinyes amb peu americà més primerenques —si més no, entre les que encara existeixen—. El sòl és de pissarres.
El cas és que aquestes explicacions, encara que siguin rellevants des del punt de vista històric o antropològic, tindrien un interès força limitat si no fos que, tan bon punt vaig acostar-me la copa al nas, ja vaig sentir que acabava de trobar, sense proposar-m'ho, un vi monumental, excepcional, un vi que, només per fer-ne la coneixença, ja pagava la pena haver viatjat fins a Falset.
He de reconèixer que aquesta mena d'epifania era, en bona part, fruit de la meva ignorància, perquè a l'edició 2016 de la Guia de Vins de Catalunya el de Calpino 2014 ocupava els llocs del capdamunt del «podi». Però a mi m'havia passat per alt, i encara ho celebro perquè així la meva exaltació quan el vaig tastar no es produïa sota cap influència: es pot ben dir que el vaig «tastar a cegues».
És una garnatxa blanca i només se'n van fer 673 ampolles. No ha passat per fusta. L'altre dia en vaig destapar una ampolla, a casa meva, amb el record viu del glop que vaig fer a Falset. Em va tornar a semblar un vi extraordinari, d'aquells que conviden a beure a pleret, amb tots els sentits perfectament afinats, en actitud d'absorbir el màxim possible de la riquesa que conté.
El color és intens i s'acosta al daurat, la densitat d'aromes és altíssima, però continguda, seca, amb una mica de cítrics i de fruita blanca —impecable—. Les sensacions a la boca són tan intenses! Deu estar prohibit dir d'un blanc que és «vellutat», però això és el que vaig escriure —heterodox o inculte—, a la meva llibreta. La llargada és immensa, la solidesa, total. Hi ha tremp i aquella persistència a la boca, aquella incipient viscositat i aquell pes que sovint pensem —equivocadament— que només la fusta pot donar-nos. I també hi ha un gran equilibri, en el sentit que la dolçor de la fruita, les diverses textures, la densitat —i profunditat!— aromàtiques, no cauen mai en cap excés, en cap amanerament, en cap desacord.
Una ampolla de les que persisteixen en el record.
