La vall —dels Gitanos o d'Hortons— és plena de masies que, com que estan envoltades de bosc, passen força desapercebudes. La carena del coll d'en Guineu les protegeix de la tramuntana, i les glaçades hi són menys severes que al fons de la vall del Cardener. Des d'una de les masies més esplèndides —Cal Serra dels Arxius (o dels Eixibis, segons alguns documents antics, o de Castelladral)— pots veure, encimbellat a la carena de llevant, Castelladral i al fons, cap a migdia, la silueta amiga de Montserrat.
Com aquell estudiant del Acercamiento a Almotásim d'en Borges, he pujat fins aquesta vall tan allunyada de qualsevol tràfec buscant unes vinyes, un vins i una persona, que ha resultat ser una mena d'Almotásim particular —si coneixeu aquell conte sabreu què vull dir—. La persona és en Joan Soler, els vins són la seva darrera i personal aportació a l'enografia del Pla de Bages i es diuen, genèricament, Exibis. Reconec que fins ara no els havia tastat.
La referència al conte d'en Borges s'entendrà quan digui que jo no coneixia personalment en Joan Soler, però l'havia anat seguint —sovint sense saber que ho estava fent— a través de l'empremta que ha anat deixant —com Almotásim— en els grandíssims vins que ha anat fent. Aquí teniu uns quants noms, d'aquells que em fan venir salivera només d'escriure'ls: Nuat, Abadal Selecció, La Fou, Blunt, U d'Urpina, 10 sentits....
Ara en Joan Soler ha iniciat un projecte petit però extraordinari a Cal Serra dels Exibis, a la vall d'Hortons, un projecte que ja ha donat els seus primers fruits —magnífics, delectables— a base de cabernet, de mandó i de sumoll. La recuperació del desaparegut mandó —una varietat que, quan la coneguem millor, ens pot arribar a enlluernar amb la seves aromes delicades— ja és una excel·lent notícia que la qualitat dels resultats fa encara més notable.
D'una banda tenim l'Exibis 2015 que és un vi que podríem qualificar com a jove, encara que una part ha tingut una breu criança en fusta. El cupatge és d'un 60% de cabernet i la resta, a parts iguals, mandó i sumoll. Un vi de fruita, d'elegància i també de tensió, un vi que et fa estimar el cabernet.
A un nivell superior hi ha La Rasa 2013, amb el mateix cupatge però amb un any de criança en bóta borgonyona. Aquí les aromes són complexes i elegants, amb una singular personalitat. Cireres molt madures, herba, terra, equilibri. Un vi amb un nivell d'extracció acuradíssim. El glop és amorosit, ple i ampli, persistent i fresc. Aquesta combinació de tres varietats produeix un cert trompe-l'oeil molt dinàmic, una certa dialèctica entre les qualitats del cabernet i les del sumoll, amb un tercer ingredient que potser té un cert rol catalític, aportant algun perfum, alguna delicadesa —què sé jo!— En tot cas, el resultat és magnífic!
No he pogut conèixer La Baula 2013 —que està exhaurit i l'imagino brillant— però sí que he begut La Baula 2014, que encara haurà d'esperar un cert temps a l'ampolla abans de sortir al mercat on, presumiblement, desapareixerà ràpidament. Aquests vins estan fets només amb mandó i sumoll, a parts iguals. Recordo que ahir al vespre, bevent aquest vi amb el meu fill, em va dir que li recordava un Barolo que vam beure plegats fa un parell de mesos. No anava pas desencaminat. És un vi immensament aromàtic, de flors i bosc i bàlsams, que s'expressa a la boca amb una elegància delicada i fluida, però amb una gran tensió interna. Amb totes les virtuts dels sumolls que estimo i amb alguna cosa més, com una elegància, com una profunditat, com un perfum delectable.
Amb aquests vins i la il·lusió, el coneixement i els projectes d'en Joan, serà formidable poder anar seguint les properes collites de La Rasa i La Baula.
