El que vull dir és que no podem reduir-ho tot a la mitja dotzena de varietats que, en cada moment històric, hem decidit que són les «varietats nobles» perquè donen els «millors» vins —sempre en uns paradigmes que, ens agradi o no, van canviant en el temps—. La diversitat ampel·logràfica és un valor per ella mateixa i encara que hi hagi un consens que algunes varietats —el Riesling o la garnatxa, en els exemples anteriors— són «superiors», amb cada varietat «menor» que es perd, tot un univers d'aromes i sabors, de virtuts, textures i matisos, desapareix per sempre.
Les menystingudes «varietats menors»! Fa prop de trenta anys, jo vaig estar vivint una temporada a Alemanya i vaig enamorar-me dels seus vins. Voleu saber quines ampolles comprava, cada dia quan tornava a casa, al vespre? No eren ampolles de Riesling, ni eren vins Auslese. Ho recordo perfectament: eren uns vins absolutament deliciosos fets amb... Silvaner, Müller-Thurgau, Scheurebe, Kerner... Varietats menors, però que, si no existissin, el nostre univers enogràfic seria molt més pobre.
Penso en aquestes coses —i rememoro totes aquelles ampolles de blancs alemanys— perquè tinc a la meva copa un vi fet amb una varietat pràcticament desapareguda que s'anomena «vinyater». Si heu llegit l'article anterior d'aquest blog, recordareu que en Martí Just, el viticultor de Navàs, té una vinya on hi ha alguns ceps de vinyater —allà en diuen pansera— i va regalar-me una ampolla de la collita 2013 d'un vi monovarietal de pansera que va sortir d'aquella vinya. Diria que mai no havia begut un vi cent per cent vinyater (crec que a Partida Creus en fa un, i potser el vaig tastar fa uns anys, però no n'he trobat cap apunt a la meva agenda).
Aquest pansera 2013 m'ha fet pensar en els vins alemanys no-Riesling, d'una banda perquè es tracta d'una varietat «no-noble» —jo tampoc no ho sóc— i d'una altra banda perquè algunes característiques aromàtiques i, en general, organolèptiques, d'aquest vi de vinyater m'hi han fet pensar (però no em poseu en el compromís de respondre la pregunta si sembla més un Silvaner o un Kerner, que ja fa molts anys que no freqüento aquells vins que tant em van marcar a finals dels vuitanta!).
El vi és d'un groc clar, net d'aromes, fruitat i original. En un cert moment —realitat o suggestió— em sembla trobar-hi una clara i inequívoca sentor de farigola. A la boca és una delícia, amb un glop ampli i fluid, amable i amorosit —diferent—. L'acidesa és moderada —oh quin gran pecat!! (és ironia)— però el vi no és ni pla ni fat. L'aroma, ja ho he dit, em transporta —si oblido la farigola— a aquells Silvaner, Scheurebe...
Que no es perdi la mena d'aquestes varietats!
