Montner es troba al Rosselló, prop dels límits amb la Fenolleda, al darrere de la muntanya del Mont Ner o Montnegre. Aquesta zona privilegiada és una illa de pissarres entre els calcaris de les Corberes i les argiles de la plana rossellonesa. Té, doncs, un terrer molt interessant en el que la roca mare es troba força a prop de la superfície. Hi ha un munt de cellers —de l'omnipresent Bernard Magrez a l'enfant terrible Tom Lubbe— però jo he anat a veure la Marjorie Gallet al seu nou celler (fins fa poc feia els seus vins al local que ara ocupa en Tom Lubbe, al nucli mateix de Montner) a la carretera que uneix Montner amb la Tor de França, que ja pertany a la Fenolleda. El celler de la Marjorie i l'Stéphane du el nom de Le Roc des Anges i les seves vinyes són petites parcel·les repartides pel terme de Montner. Entre aquestes parcel·les n'hi ha una de carinyena plantada el 1903 i d'altres de carinyena i de garnatxa que ja tenen uns seixanta anys.
Seria massa feixuc voler encabir en una única entrada el aquest blog tot el que vaig aprendre, tot el que vaig tastar, en la llarga estona passada a Le Roc des Anges. Com que, si tot va bé, hi haurà aviat un article sobre la immensa carinyena de vinya vella d'aquest celler, ara em puc limitar a fer alguns apunts —i a parlar del seu vi de lledoner roig—. Si ho volgués resumir —es pot resumir el multidimensional món de la viticultura de qualitat?— parlaria de vinyes velles sobre sòl de pissarra amb poc gruix de terra; de viticultura ecològica; de dipòsits de ciment i bótes grans (l'estàndard és la tradicional bóta borgonyona de 600) de diversos vins; de percaça de l'elegància, la subtilesa, l'equilibri, la mineralitat i l'autenticitat; d'aspirar a aconseguir la maduresa sense l'excés de grau (és possible?); de rendiments baixos; de transgressió amb les rutines ordinàries del Rosselló massa malmès (en alguns casos) per la quantitat sense suc ni bruc. la Marjorie i l'Stéphane posen a la pràctica aquella màxima que afirma que menys és més: menys grau, menys extracció, menys fusta, menys battonage, menys mares, menys taní...
Si parlem ara dels blancs d'aquest celler, diré que en fan tres. En primer lloc, Llum, que és una delícia de garnatxa blanca i grisa, amb una mica de macabeu. Després, un macabeu pur molt mineral, contingut i estricte que es diu L'Oca. Finalment, una garnatxa grisa pura de vinyes plantades el 1954, que també incorpora el raïm d'alguns ceps de garnatxa grisa que hi ha dispersos a la vinya de carinyena del 1903. Aquest tercer vi —l'ampolla que hem destapat avui, aprofitant que una lleu tramuntana ha fet fora la xafogor d'aquests darrers dies— es diu Iglesia Vella (ai las!).
Iglesia Vella 2014 és un vi d'una puresa i d'una subtilesa que poden arribar a desconcertar. M'ha recordat força les sensacions que em produeix l'Espenyallucs i em fa pensar si en la seva criança no hi ha intervingut el ciment o la terrissa (vaig oblidar de preguntar aquest detall a la Marjorie). Són aquella mena de vins que, per tastar-los, cal desacostumar-se a la sobre-saturació. (És com amb la fotografia: ara és tan senzill crear fotos amb colors super-saturats que de vegades trobem insípides les fotografies que usen una paleta delicada i més natural.) Al nas, de manera molt subtil, hi ha aromes de préssec d'aigua, de romaní i d'algunes altres herbes. Molt al fons, un record de les mares, una mineralitat. Exigeix parar molta atenció, però val la pena fer-ho. A la boca, puresa, volum, frescor, lleu textura, gran llargada sense màcula i una acidesa cítrica delicada i ben present. És un vi auster —potser massa?— sense cap concessió al traç gruixut, ni a la voluptuositat mediterrània.
(*) Ja sé que la garnatxa roja empordanesa no és exactament el mateix que la garnatxa grisa rossellonesa, però tampoc no és forassenyat tractar-les conjuntament en un article com aquest, que no pretén ser tècnic.
