L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.
- Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
- Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
- El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
- Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
- Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.
- Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
- Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts.
- Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.
I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:
- Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura.
- Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.
