Ara a l'Empordà em sembla que de monastrell no n'hi ha gaire i l'únic monovarietal que em ve al cap és el Finca Espolla de Castillo Peralada. Però l'altre dia vaig poder tastar (de fet, beure, seguint amb la distinció de l'anterior article) un monastrell ben interesant que va néixer ben bé als terrers de pissarra que havien format part dels dominis del poderós monestir de Sant Pere de Rodes. Es diu Racons del Mas Pòlit Monastrell 2012 i és una única bóta de la vinya que aquest celler de Vilamaniscle té a dalt el Coll de la Serra, a la carena que separa Vilamaniscle de la Balmeta.
Fa un parell de dies vaig poder tenir una llarga conversa amb en Josep Lluís Iglésias, el propietari del celler Mas Pòlit i, entre altres coses que ja diré, va explicar-me que la finca del Mas Pòlit havia sigut una emfiteusi d'un monjo de Sant Pere —crec que em va parlar del cambrer, però no ho recordo exactament—. D'aquesta manera, fer un monastrell en aquest indret sembla gairebé un exercici de restauració històrica ple de sentit.
Racons del Mas Pòlit és el nom que en Josep Lluís dóna a les edicions limitades, experimentals, de les millors bótes en les millors collites. Fins ara, només hi ha hagut dos Racons i tots dos procedeixen de la vinya del Coll de la Serra: el 2011, una bóta de garnatxa, amb nou mesos de criança; el 2012, una bóta de monastrell, també amb nou mesos de criança.
Com que a mi els vins de Mas Pòlit m'agraden molt —aquella carinyena blanca que van fer el 2013 o, sense que calgui recórrer a cap edició especial, els Mas Pòlit i els Clot d'Illa— quan algú em va parlar dels Racons, vaig delir-me per tastar-los. N'hi ha tan poques ampolles que no és fàcil trobar-ne alguna i aquí és on l'hospitalitat d'en Josep Lluís em va permetre conèixer i gaudir d'aquests dos vins que he de dir que no m'han decebut gens ni mica.
El monastrell 2012 és sorprenent i interessant i, com algun altre monastrell que he begut no fa gaire, em fa pensar que les possibilitats d'aquesta varietat encara no estan prou ben explotades. El vi agraeix una bona estona de contacte amb l'aire i es mostra dens, complex i madur, sense sobre-actuació. Aromes de cuir i cacau i de terra i pedra —l'elusiva mineralitat?— que no es decanten cap a l'excessiva calidesa ni, encara menys, cap el xarop o la compota. A la boca és molt sòlid i, en canvi, sorprenen la seva sedositat, les notes fresques, els tanins immensament madurs, la fluïdesa. Hi ha molt de sabor, hi ha complexitat i equilibri, hi ha tremp.
La garnatxa 2011 —la tinc ara a la copa, acompanyant-me en aquesta tarda en què, finalment, la tempesta ha fet fora l'ambient reescalfat que ens ha acompanyat tots aquests dies— la garnatxa, dic, l'estic trobant extraordinàriament propera a algunes garnatxes —algunes garnatxes molt bones— del Priorat. Ja sé que dir això sembla com fugir d'estudi, però què voleu que hi faci si resulta que aquest vi que tinc a la copa ara, si tanco els ulls, em transporta als costers de llicorella del Priorat que tant estimem. Tampoc no és tan estrany, perquè aquesta franja que va del cap de Creus a Espolla té els sòls d'una pissarra com la prioratina... És una garnatxa d'aromes profundes i minerals. Densa i, al mateix temps, fluïda. Saborosa i clàssica. Melosa però amb una poderosa columna vertebral. Ben harmonitzada pels anys d'ampolla. Deliciosa.
Al llarg d'uns anys, en Josep Lluís ha creat, amb unes infraestructures molt precàries, uns vins magnífics. Ara que aviat podrà disposar d'un celler com cal, potser podrem esperar coses encara millors. Té el terrer —les pissarres on va començar en monastrell— i el delit de fer-les.
