Les definicions que conec de la paraula elegància inclouen sempre la senzillesa. A la wikipedia es defineix l'elegància com una bellesa que mostra efectivitat i simplicitat inusuals; el DLC parla d'executar alguna cosa de manera neta i simple. Als amics de can Credo sempre els he vist atènyer la difícil elegància amb una increïble facilitat aparentment innata. El to de veu, el refinament sense afectació, la bonhomia sense la que no hi ha elegància possible, la senzillesa també sense afectació —que n'és d'odiosa aquella espúria senzillesa afectada!—. Cada vegada que m'han convidat al celler del carrer Tamarit hi he trobat una elegància incomparable, fonamentada en allò que és senzill, sobri, autèntic i bo, sense oripell.
El Turó d'en Mota és un dels vins més elegants que conec. No en bec tot el que el meu esperit voldria, d'aquest vi de salut —física i espiritual— però quan n'he pogut destapar alguna ampolla tots els que ens hem aplegat al seu voltant hi hem trobat aquella bellesa pura i simple de la veritable elegància. Fa uns dies que ja és disponible la collita 2005 —que, com va passar amb la del 2002, ha sortit abans que la de l'anyada anterior— i vaig tenir la sort de ser convidat a la presentació que es va fer a la fondària de la cripta on jeuen les ampolles de les successives anyades d'aquest vi que va néixer el 1999. En aquesta cripta d'absolut silenci, unes Zalto delicadíssimes —receptacles gairebé virtuals, de frangible elegància— contenien, per al nostre delit, un Turó d'en Mota 2005 que en Jordi Mata acabava de degollar.
Autenticitat
Recordo una vegada que en Ton Mata definia ell i el seu equip com a «elaboradors de vi blanc de criança» i m'explicava que el mètode de doble fermentació que fa néixer el xampany és la sublimació del concepte de criança i la millor manera d'agermanar el vi blanc i el temps. També em deia que «encara no coneixem els límits dels xarel·lo». Autenticitat: es defineix com l'expressió de la veritat i, en el cas del vi, aquesta veritat comença a la vinya, entesa —com ho fan a Recaredo— com un tot format per sòl, plantes, fauna, temps... Compromís: amb l'agricultura natural, amb el respecte a la vida, amb la qualitat d'un procés de criança impol·lut.
Els 10 anys de criança ni l'han enfosquit ni li han llevat vivor. Puresa fresca i linealitat extrema. Sobrietat absoluta: cap barroquisme, cap amanerament, cap pesantor, cap d'aquells tics d'alguna criança massa forçada. Alguna lleu aroma com de fonoll, o de camamilla, la serenor del millor xarel·lo, la bombolla que fins oblides que hi és —no pren cap protagonisme!—, una estranya i deliciosa dolçor —per donar-li un nom, potser poc acurat—, una gran i incisiva tensió, una dialèctica entre els matisos de l'acidesa —deliciosament cítrica— i els de l'amargor; austeritat mística, reforçada per aquesta Zalto tan oberta, tan fina i tan lleugera, una copa extremada i atípica per a un vi espumós —a mi m'ha encisat—, que allunya qualsevol faramalla i ens concentra en allò que és essencial d'aquest xarel·lo insigne.
Esplet
No sé si hi ha alguna banda del país on aquesta paraula encara sigui viva. Fa referència a abundor i plenitud, al conjunt d'una collita abundant, a allò que s'ha obtingut amb esforç. Com el fruit de la vinya del Turó d'en Mota i el vi preciós que, deu o dotze anys després, podem acostar-nos als llavis. Un fruit que no és pas abundant en quantitat, però sí que és ple d'un profund plaer que sembla il·limitat — «encara no coneixem els límits dels xarel·lo», deia en Ton—. Per tornar-ho a constatar, degollen alguna ampolla de Turó d'en Mota 1999, que a mi em sembla que és la millor de les collites que ja estan fetes (no he tastat la 2002), i ens l'ofereixen al tast. És molt gran! Fa uns cinc o sis anys, vaig poder fer un tast vertical de la 1999, la 2000 i la 2001 i ja aleshores em va semblar que la 1999 —la primera de la nissaga Turó d'en Mota— tenia un encís especial.
Ara que aquell vi del 1999 ja du 199 mesos —es diu de pressa!— a l'ampolla, m'ha tornat a semblar una valuosa joia, un d'aquells vins que em nego a voler analitzar o descriure perquè no vull perdre'm ni un instant de l'estona beatífica que el tinc a la boca i els meus sentits en reben els seus efectes que em sadollen amb el gran «esplet de la vera beneuyrança».
