El vaig descobrir amb el Dosterras, vaig gaudir amb L'Efecte Volador, em va enlluernar amb el Vespres, vaig al·lucinar amb el Regina i vaig viure l'apoteosi de La Florens, ara fa ben poc. Cada nova entrega d'en Josep Grau ha representat pujar un graó més en l'escala de la meva admiració cap a un projecte que va començar el 2001 —sense faramalles ni mistificacions— i que ha anat creixent i consolidant-se percaçant obstinadament una concreta idea de perfecció i autenticitat. Ara el celler d'en Josep Grau té 37 ha —amb sòls que van de la llicorella a les parts més altes al sauló de les parcel·les de baix— que treballa sense herbicides ni pesticides i a partir de les quals produeix unes cent quaranta mil ampolles cada any.
Fins no fa gaire, els vins d'en Josep Grau se n'anaven tots a l'estranger però ara tenim la sort que ja tenen una presència suficient al nostre país. Aquesta presència s'ha consolidat encara més amb l'obertura d'un local propi a Barcelona, al carrer dels Canvis Nous, prop de Santa Maria del Mar i de can Vila. Vaig visitar aquest local —es diu «Tast de Vins»— abans de Nadal i vaig poder gaudir d'una lliçó magistral del mateix Josep Grau sobre les vicissituds del seu celler i les idees que el guien a l'hora de fer vi. També vaig poder tastar —amb una companyia acollidora i molt entesa— la collita 2015 dels diversos vins. Entre aquests vins, una novetat espectacular: la garnatxa blanca que du el nom de Granit 2015.
Del que ens va explicar en Josep Grau, potser una de les coses que em va cridar més l'atenció va ser la de la fusta. Em refereixo a les bótes on cria els seus vins. En Josep treballa exclusivament amb tonells de 2.500 litres de la casa Stockinger de Waidhofen, Àustria. No busqueu la pàgina web d'aquesta fassbinderei, que no en té, però la reputació de les bótes que surten d'aquesta petita empresa és second to none. D'entrada, la matèria primera són roures ben seleccionats de dos-cents anys i el crucial procés d'assecat s'allarga fins a set anys. Finalment, un tonell de Stockinger no es «compra», sinó que es tria segons un acord a tres parts: en Franz Stockinger, el celler i, finalment, el vi que ha de créixer al seu interior. En Josep Grau utilitza tonells ovalats per a les varietats blanques i per a la carinyena i tonells de secció circular per a la garnatxa. Es veu que la geometria del tonell influeix en la dinàmica del vi que conté. (M'agradaria poder parlar d'aquest tema fascinant en algun article posterior, quan en tingui un millor coneixement.)
Per no allargar massa aquest article, no diré res dels vins que vaig tastar (Vespres blanc 2015, Vespres negre 2015, La Florens 2015), més enllà de constatar que, com en les collites anteriors, són tots magnífics —i La Florens és espectacular—. Però sí que diré alguna cosa de l'extraordinària novetat d'enguany: Granit 2015.
És un vi de garnatxa blanca d'una vinya d'uns trenta-cinc anys, amb nou mesos de criança en tonells ovalats de 2.500 l de Stockinger. Està acabat d'embotellar i li cal una estona per començar a mostrar el seu net ventall aromàtic. A la boca, absolutament enlluernador! Textura, sabor, volum, tot en perfecte equilibri. Untuós però fluid, elegant i persistent, auster però amb bon cos. Sembla com si aquests tonells hagin obrat màgia! El deixo una estona més a la copa i després encara ha crescut i s'ha «endolcit» —no de dolç de sucre sinó endolcit en el sentit 3.2 del DLC: «D’una gran suavitat o blanor, d’acció moderada, sense res de violent, de rigorós, de fatigant»—, dic que s'ha endolcit, sense perdre la puresa. La persistència de les sensacions a què dóna lloc és extraordinària.
És senzill ridiculitzar les persones que tastem vins i ens esforcem per traduir en paraules les sensacions que ens produeixen. Una de les frases ridícules que alguna vegada diem és que un vi «ens parla mentre el tenim a la boca». Quan algú se'n fot de mi per una expressió com aquesta, m'agradaria tenir a mà una copa de Granit 2015 perquè estic segur que, si la persona que se'n riu de mi té un mínim de sensibilitat, entendrà ràpidament, per via de l'exemple, per què hi ha vegades que ens cal dir coses com aquesta...
No voldria acabar aquest article sense afegir al nom d'en Josep Grau un altre nom que, des de més a l'ombra, ha de compartir el panegíric que estic escrivint. Parlo d'en Martí Magriñá i Poblet, l'enòleg d'aquests vins —i d'alguns altres— que ennobleixen la nostra enografia. En Martí, en Josep —i molts d'altres— fan, amb els seus vins, unes aportacions impagables a la nostra felicitat espiritual.