És reconfortant mirar com ha canviat el panorama dels vins tranquils monovarietals de xarel·lo. Ara en tenim a bell doll, en abundància, de bons i de molt bons i, si bé podríem encara queixar-nos —en un estil «molt catalanesc»— de si el gran públic encara no és prou procliu al consum d'aquest vi tan nostre o si tal o qual, el cert és que els que ens estimem el xarel·lo i ens agrada la seva personalitat tan característica, tenim tantes opcions que no hi hem de passar pena.
A la meva llibreta es van acumulant les notes de xarel·los que voldria comentar en el blog. Poc o molt, vaig bevent tot el que es fa i, si bé no diré que tot m'agrada, sí que reconec que hi ha moltes coses que m'agraden i algunes que m'emocionen. Si seguiu aquest blog, ja ho sabeu. Caldrà anar publicant aquestes notes, abans que s'endarrereixin massa.
Per exemple, un dels darrers cellers que he «descobert» és Oliver Viticultors, a Cal Xic de l'Agustí, a poca distància del nucli de Sant Sadurní —però ja dintre del terme de Subirats. Vaig tastar el seu xarel·lo al Creatast i, com que em va interessar molt, vaig fer una escapada —massa breu, ai las!— a Cal Xic de l'Agustí i vaig comprar-hi unes ampolles.
Potser un dia escriuré amb més deteniment sobre aquest celler tan nou —deu fer molts anys que són viticultors, però no és fins el 2010 que es llancen a fer el propi vi— però ara només vull fer un breu apunt sobre el seu xarel·lo que du el peculiar nom de 10.000 hores.
Les aromes ens parlen del bon xarel·lo, prou expressives en la seva contenció. Hi ha un fons de cítrics i fonoll, refrescant i net; hi ha herbes aromàtiques, anisats subtils, delicadeses de pell de llimona. A la boca hi ha recorregut i sabor, amplitud i solidesa, i una estructura clàssica. El glop és consistent, madur i ple de sabor, amb una certa riquesa. L'anem bevent a pleret, amb delectança.
Com és lògic, el vi guanya en multiplicitat de matisos quan perd una mica la fredor, però la seva puresa es manté. Hi ha una mena d'ordre que jo anomenaria «geomètric» perquè és lineal i auster, sense volutes ni oripells. Com un cant gregorià, com un teorema d'Euclides. Cal recordar que el xarel·lo també s'anomena «cartoixà»?
