La fruita està sobrevalorada

De la primera vegada que vaig sentir la paraula «afruitat» referit a un vi ja en deu fer ben bé uns trenta anys. En aquell temps, no era pas un qualificatiu negatiu, però sí que tenia una certa connotació de desdeny. Vull dir que només la recordo aplicada a vins blancs «menors», sense gaire profunditat, diguem un Muskateller o un Müller-Thurgau de Baden. Mai no recordo que s'apliqués a un vi negre —però ja sabem que refiar-se de la memòria és perillós. Més endavant, l'adjectiu va anar fent fortuna i es va convertir, més o menys, en un «lloc comú» que s'aplicava, sense grans escarafalls, als vins blancs que, amb la proliferació dels equips de fred, eren més aromàtics —més «afruitats»— que mai.

Finalment, hem arribat a l'entronització absolta de la nova deessa del vi: la fruita. Tot és fruita, i si ara dic d'un cert vi negre que no és afruitat, molts de nosaltres entendrem que estic dient que és un vi defectuós, miserable. Bé, bé, així estem. I, sí, sí, el component fruita de certs vins negres és una autèntica meravella per als sentits. Però, tanmateix...

Aquesta sobrevaloració de la fruita forma part d'un conjunt més ampli de paradigmes, ben actuals. Podríem parlar de termes com «gratificació instantània» o del que es coneix com a principi KISS («keep it simple, stupid!»). És la glorificació del que no requereix cap disposició reflexiva especial, de la qualitat que es pot percebre immediatament sense haver d'aturar el ritme, sense que calgui esmolar els sentits. Code name: «speed tasting».
     

És cert que moltes vegades la fruita poderosa i sensual d'un gran vi negre m'ha fet delir intensament. És ben cert! Però quan miro de fer un NTI —«nosce te ipsum»— sempre penso que jo no sóc ben bé d'aquest món de la fruita. Potser això explica algunes coses, com la meva gran atracció per la carinyena, aquest raïm menys «agraït», més rabiüt.

I si parlo de carinyenes, vull fer esment d'un vi nou de la Cooperativa de Garriguella que he begut fa poc i que m'ha agradat molt. Si dic que no és un vi «de fruita» potser se m'enfadaran els amics de Garriguella —ja hem dit que la fruita és la gran deessa— però potser amb la justificació que he donat, entendran que, tanmateix, jo valoro moltíssim aquest nou vi que ara han tret.

Cada any, quan arriba més o menys aquesta època, començo a visitar l'Empordà i els seus cellers, cercant-hi les novetats i, també, les noves collites dels vins que ja conec prou bé. La Cooperativa de Garriguella —ara també utilitza el bonic nom de «Celler Gerisena»— trobo que cada any va oferint-me vins més ben fets. Ara ha tret una nova sèrie que s'anomena Aires de Natura que conté, per exemple, un vi jove de carinyena —Ergo 2016— que m'ha encantat. Jo potser no era conscient del fet que la carinyena és el raïm majoritari a la cooperativa.

És un vi pur que expressa perfectament el caràcter inconfusible de la carinyena i que, malgrat la seva joventut, es presenta sense cap aresta, sense cap agressivitat, amb aquella fluïdesa austera i corpulenta que es perllonga i ens dóna matisos de sabor que transcendeixen els registres de la simple fruita i ens ofereixen delícies una mica més vellutades, una mica més complexes.