Cargol Treu Vi 2014. Dels blancs d'Alemany i Corrio, jo potser m'identifico més amb la geomètrica rectitud del Principia Mathematica, però l'altra versió del xarel·lo que representa el Cargol Treu Vi també em sedueix. Darrerament, n'he destapat un parell o tres d'ampolles i hi he trobat una certa exuberància que em du records de raïm i de les mares del vi. Hi ha una plenitud lleument untuosa, que genera volums i ens amara de sabor. És un vi força peculiar —com escau a un celler que fa les coses ben bé a la seva manera— i té un punt d'«acerat» —o potser «salí»— que no deixa indiferent.
Taleia 2013. Des que en Raül Bobet el va començar a fer a les altes vinyes d'Encús, aquest vi de sauvignon i semillon sempre m'ha fet delir. Crec que he anat comprant totes les successives collites i sempre de deixat que l'ampolla reposi un o dos anys abans de destapar-la. Aquest 2013 que vaig beure l'altre dia em va semblar extraordinari. El color és força clar i les aromes són punyents i característiques, absolutament exactes. La multiplicitat de perfums que n'emanen —densos, complexos— sembla no tenir aturador. El glop s'expandeix a la boca i evoluciona cap unes textures «de pedra». Tot és molt sòlid.
Bàrbara Forés blanc 2016. És el vi blanc «petit» de la Carme i en Manuel, però... que n'és de bo! Una exquisida garnatxa blanca fresca, afruitada, tensa i immensament agradable. Netedat i cos, fruita i pes equilibrant-se recíprocament. Convida a beure sense capficar-s'hi. Exalta els sentits i pot generar espurnes de felicitat.
Òlbia 2014. Els blancs del Priorat formen un món que em costa d'entendre. D'una banda, m'hi he dedicat poc i de manera massa esporàdica. D'una altra banda, formen un corpus poc estructurat. No cal dir que he destapat ampolles memorables, però també és cert que cada celler segueix els seus propis paradigmes. Mai no havia tastat l'Òlbia de Marco Abella fins l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla a l'hora de sopar. El nom és bonic i, en la seva polisèmia —la malva, l'amant de Posidó...— potser escau a un vi com aquest, ple de complexitats. És fet amb garnatxa blanca, macabeu i Pedro Jimeno i, després d'una llarga criança amb les mares, encara passa sis mesos més en bóta de roure francès. Tot això li confereix una densitat que potser no agradarà tothom. Aromàticament, hi ha una intricada combinació d'herbes, infusió, fruits secs, torrats, flors, que s'expressa millor si es decanta el vi. A la boca és magnífic! Les sensacions de greix —presents i clares— estan ben equilibrades i la sensació global és de volum fresc i de personalitat.
