Quan aquest celler va presentar les seves primeres ampolles, va produir —segur que ho recordeu— una certa sensació. Crec que la primera collita va ser la del 2007 i crec recordar que la vaig tastar a l'Hotel Majèstic de Barcelona, en un tast on hi vaig entrar per error (seria massa llarg d'explicar i no val la pena). Garnatxa d'una vinya vella que es troba —si no ho vaig entendre malament— a ponent de Batea, al límit amb la Franja. També hi intervenen, en menor proporcions, el cabernet i el sirà. Amb el primer glop, aquell dia ja una mica allunyat, vaig pensar que acabava de conèixer un grandíssim vi. No he pogut trobar les notes que devia escriure aleshores, però no he oblidat les sensacions de potència, sabor i profunditat desbocades. A continuació, vaig pensar que un vi com aquell clamava paciència i temps. Set anys.... potser.
La Fou va ser el nou projecte d'Abadal a la Terra Alta, nascut de la mà de Joan Soler i Lluís Marín (com és que hi ha tants vins que admiro que, quan n'esbrino els orígens, acabo topant amb en Joan Soler??). Quan va sortir del celler la collita 2008, vaig reservar-ne una ampolla per a un dia «més endavant». Del 2008 sí que hi ha una breu menció en un article d'aquest blog. Hi deia això:
«No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.»Si heu llegit l'article anterior («La fruita està sobrevalorada») entendreu que, malgrat l'enlluernadora exuberància d'aquest vi, jo vaig preferir deixar-lo reposar un cert temps. Exactament, fins ahir, quan es complien, pràcticament, els set anys d'estada a l'ampolla.
Per al meu gust, ara és quan aquest La Fou 2008 s'acosta a la màxima expressió de les seves virtuts. Segur que hi ha qui el prefereixen quan era molt més jove, però jo tinc ben clar que el bon moment és ara. El seu color és fosquíssim, les aromes, desbordants en la seva riquesa i la seva densitat: confitades, afruitades —a la manera d'un vi que ha evolucionat convenientment— de regalèssia, de farigola, de terra, de torrats i fruits secs, d'arrop. Netament intenses, intensament netes. A la boca, hi ha una dolçor exquisida, una suavitat plena de muscle i de tensió, un sabor que impregna tota la boca i ens sadolla. Gairebé fa tancar els ulls (aneu amb compte: millor que el compartiu amb una persona que entengui aquestes sensacions i no us prengui per un enze!). Hi ha equilibri, vellutada fluïdesa i un final llarg que evoca l'amarg i manté el tremp.
La garnatxa de Batea, en Joan i en Lluís, la terra, la fruita, la fusta, la cura, el coneixement... i set anys d'ampolla.
