He anat a un celler que conec bé, a comprar-hi una ampolla del seu millor vi —o, si no n'hi volem dir «millor», diguem que és la seva cuvée més selecta. M'expliquen que les tres dotzenes d'ampolles que tenen a la botiga —collita del 2009— són les últimes, i ja no hi haurà cap més collita d'aquest vi tan bo. L'explicació que em donen és que «un vi de cabernet, d'aquestes característiques, ja no s'adiu ni amb les preferències del públic ni amb la "imatge" que vol transmetre el celler».
Aquest vi —que fa anys que bec i aprecio— està fet amb un 60% de cabernet (sauvignon i franc), complementat amb garnatxa i sirà. L'estil és clàssic i molt acurat, amb uns tanins delicats i sedosos. Al nas hi ha espècies i fumats i el cabernet s'hi expressa amb les seves millors virtuts. Cap celler s'hauria d'avergonyir de fer un vi tan bo com aquest, ans al contrari.
La desaparició d'aquest vi —hi ha qui ho veurà com una victòria— a mi em produeix una certa perplexitat. Intento analitzar-ho i em sorgeixen tot de dubtes.
El públic ja no s'interessa per aquest vi. Deu ser veritat. Era el vi més car del celler, tenia unes característiques clàssiques que ja no estan de moda i estava fet amb una varietat que no només ha perdut el «glamour» sinó que ha sofert un procés de demonització potentíssim. D'altra banda, oi que diuen que «el client sempre té raó»? Doncs, si el client del 2017 no vol cabernet, s'arrenquen les vinyes de cabernet i s'hi planta una altra cosa, oi? De la mateixa manera que, als anys vuitanta, el consumidor volia cabernet —els prescriptors d'aleshores en deien «varietat noble»— i, com a conseqüència natural, s'arrencaven les vinyes de garnatxa i s'hi plantava cabernet. És el mateix. O no?
Aquest vi no s'adiu amb la imatge que vol transmetre el celler. Aquesta «imatge» té a veure amb poder explicar que es treballa només amb varietats «ancestrals». És curiós que aquest valor atorgat a allò que és ancestral no s'estén ni a la gastronomia ni a la vinificació. Un celler que arrenca els ceps que no són ancestrals et pot explicar, cofoi, que vinifica en un ou de ciment i que rega les vinyes amb infusió de valeriana, dues pràctiques que, francament, no crec que coneguessin els nostres ancestres.
No estic criticant l'opció que ha pres aquest celler que ha suprimit la seva cuvée més selecta. De fet, tinc una certa empatia amb els seus arguments. Però el que no sóc capaç de fer és combregar amb la demonització del cabernet, principalment quan aquesta és absoluta, «urbi et orbi». Penso, per exemple, en l'orgull amb què Marqués de Riscal defensa el cabernet dels seus vins i ho comparo amb el silenci que envolta la participació innegable que el cabernet va tenir en la gran eclosió dels nostres priorats.