En un racó de casa vaig trobar un llibre que havia oblidat que tenia. «The Wines of Spain», de Jan Read, publicat per faber and faber el 1982. D'aquesta mateixa col·lecció tinc el volum «Bordeaux» de David Peppercorn, també del 1982. Recordo que els vaig comprar a Cambridge —devia ser l'any 83— i els vaig estar llegint àvidament en una època que jo em començava a interessar pel món del vi. El llibre de Bordeus, amb tota la seva acumulació d'història i d'històries, em va fascinar; el dels vins d'Espanya no em va aportar pràcticament res. (Curiosament, ara els papers s'han invertit i les historietes dels châteaux em semblen carrinclones comparades amb la seducció que em produeixen els vins peninsulars...)
Els que tingueu més o menys la meva edat, no us sorprendreu del que aquest llibre diu sobre els vins de Catalunya al 1982, però per als que sigueu més joves potser sí que llegir-lo seria un bon exercici que us ajudaria a situar cada cosa en el seu lloc. Us en faré un resum.
Hi ha un capítol de 24 pàgines sobre els vins de Catalunya i també hi ha un capítol sobre els vins espumosos on parla de Catalunya. El primer comença amb una cita del famós «Handbook for Travellers in Spain» de Richard Ford (1847), que ens recorda la nostra tradicional desafecció a la corona espanyola, la nostra tendència a marxar-ne i el nostre caràcter rebel i republicà. (Una cita imprescindible en un moment on hi ha un grapat de miserables que ens volen fer creure que totes aquestes característiques nostres ens han estat inoculades en els darrers deu anys.)
Deixem aquestes consideracions i parlem del vi català, vist per un escriptor anglès l'any 1982; per un escriptor, cal dir-ho, considerat pels britànics, en aquell moment, com la màxima autoritat en els vins d'Espanya i Portugal, per la persona que —llegiu la seva necrologia a la pàgina de la Jancis Robinson— «effectively put the wines of both countries on the map».
Ens parla de les nostres —en aquella època— cinc DO's, de les quals diu que la més coneguda per la qualitat dels seus vins és el Penedès. Parla molt de la família Torres —tot sembla indicar que en Miguel Torres Riera va ser el seu principal cicerone per als nostres vins— i, a banda d'aquest celler fonamental, també esmenta Bosch-Güell, Marqués de Monistrol, Mascaró, Conde de Caralt i Masia Bach. Tot això està il·lustrat amb algunes fotografies que ara ens semblen més aviat antropològiques i una mica «condescendents». (Potser el primer d'aquests noms no us és familiar? Jo sí que recordo molt bé els vins de Bosch-Güell —per exemple, un que s'anomenava «clarete fino»— que en aquells primers anys vuitanta m'agradaven força. No tinc ni idea de quina va ser la història d'aquell celler que, aparentment, va desaparèixer.)
I què diu del Priorat? Hi dedica una pàgina i mitja on anota la utilitat dels seus vins per fer cupatge amb vins més «fluixos» i per fer aperitius com el Byrrh. Ja ho veieu! BUT.... la part més interessant de l'apartat comença un un «però» que introdueix els vins de.... Scala Dei! I aquí sí que l'autor sembla que hagi quedat seduït pels negres de Scala Dei de les collites del 1974 al 1978. Interessant! Una nova demostració, si calgués, que la mitificació que es fa ara d'aquells vins —a la que jo també m'hi apunto, perquè els vaig beure els anys 80 i van marcar-me clarament— té un fonament real.
El que diu dels vins de Tarragona és completament negatiu i només se'n salven les velles soleres de De Muller. D'Alella, alguns comentaris de circumstàncies; de l'Empordà, només el «fruity, well-balanced and very pleasant» Reserva Don Miguel, de Peralada; de Lleida, l'«ambitious enterprise» de Raimat.
Això és el que teníem, l'any 1982. Per ser més exactes: això és el que el món sabia que teníem. Per ser encara més exactes: això és el que teníem a les ampolles i als cellers. Per sort, la riquesa invisibilitzada de la terra, les vinyes i els pagesos sí que hi era, vivint en resistència per «salvar-nos els vins» que un dia havien de venir.
