I sort en tenim d'aquesta gent! Un mercat malbaratat, uns preus de misèria, un consum sota mínims, un públic amb una cultura vinícola pròpia de Nebraska, el tradicional autoodi català, la gasiveria, la fatxenderia de qui compra un Moët Imperial per fer el tifa... per sort tenim les persones... mentre aguantin!
Ja sé que exagero, ja sé que estic sent políticament incorrecte, però aquestes són algunes de les coses que pensava, al celler Cava Guilera, mentre en Pere Guilera ens presentava —amb coneixement i modèstia— algunes de les delícies que ha anat fent a casa seva. Vaig ser afortunat de ser convidat a aquella taula en la que el plaer d'escoltar les explicacions d'en Pere anava en paral·lel al plaer de tastar unes llargues criances que —em sap greu dir-ho— jo no coneixia en tota la seva completa dimensió.
Vaig tenir al meu abast, doncs, una col·lecció vertical de fins a set vins espumosos (do cava) de llarga criança, sense dosatge, amb llevats locals, de producció reduïda i integralment pròpia, amb uns nivells de qualitat que intentaré descriure —amb la meva habitual malaptesa. Parlo de vins brut nature amb un cupatge que en podríem dir «tradicional» —la meitat és xarel·lo—, que no han tocat la fusta i que s'han criat durant un llarg temps. He fet esment del tema dels llevats, perquè em va sorprendre saber que aquests vins utilitzen el «Penedès 29». Tinc la «mala educació» de preguntar sempre pels llevats i, en el que m'han dit —qui m'ha volgut respondre— hi he trobat un cert menysteniment pels llevats locals.
La col·lecció començava amb la collita 2009 —la més «jove» que hi ha al mercat— i anava retrocedint fins el 2004, per acabar amb un 1998, que és una collita inèdita per a mi. Com a característiques globals d'aquests vins: una neta puresa, unes subtileses clàssiques, una elegància que s'allunya del barroquisme de l'autòlisi i de l'amanerament de l'oxidació. Amb el 2009 ja vaig veure que seria feliç en aquest tast —que vaig abordar sense idees preconcebudes— perquè la complexitat que aportava la llarga criança s'integrava perfectament amb la força i la frescor d'un vi que semblava que encara estava en la seva plena joventut. La comparació entre els 2009, 2008, 2007, 2006 em va permetre el privilegi d'intentar copsar les subtils diferències que el temps i les collites anaven imprimint sobre una base estable de gran qualitat. Més enllà d'aquestes diferències, em va semblar que la saó anava en augment del més jove al més vell... fins un gran 2006 que demostrava irrefutablement el llarg recorregut —en el doble sentit de recorregut a la boca i recorregut al llarg del temps de criança— d'aquests vins. Un era més tens, l'altre més floral, l'altre més cremós, més clàssic o més proper als fruits secs. En tots ells, la bombolla era una carícia:
«El pas del temps
serà una carícia suau...»
Les copes de 2005, 2004 i 1998 van aportar-me, en la seva riquesa i, també, en el seu contrast, un plaer intens. El primer —que es pot adquirir amb el nom d'Agosarat— era d'una elegància i plenitud molt grans, i transmetia sensacions de cremosa i perllongada perfecció. Quin contrast amb el 2004! Aquest, era plena opulència, madura i voluptuosa, l'únic que —potser per efecte de l'anyada atípica— semblava que desbordava els cànons d'austeritat dels altres cinc vins. I encara hi havia el 1998: melós i ple de profunditats, d'aromes intrigants que poden recórrer la distància que hi ha dels torrats a la melmelada o la poma confitada... Quan penso que la nostra terra i les nostres gents han parit ampolles com aquesta, encara renego més del pecat de displicència que tan sovint ens embruteix!
