Les dues ampolles feia anys que les tenia i les havia deixat anar madurant —sense pressa, com diuen que s'ha de fer— a un racó del meu petit celler. Estic segur que quant les vaig comprar —fa deu anys— algú em devia dir que comprar una ampolla per beure-la després de deu anys és un acte massa arriscat, encara més quan ja es tenen els anys que tinc. Jo més aviat penso que és un acte d'optimisme vital.
El Léoville era excel·lent i s'ajustava plenament als paradigmes que esperàvem. Majoritàriament cabernet sauvignon, amb un 20% de merlot —el 2006 el merlot va patir força podridura per les pluges de mitjan setembre— i una mica de cabernet franc. Els tanins, que en el seu moment es va dir que eren poderosos, ara s'han amorosit immensament i el vi és setinat i complex. Beure'l, més enllà del plaer que pot donar-nos, ens explica moltes coses sobre la construcció d'una identitat i, en paral·lel, ens fa entendre millor altres vins d'altres zones —com la Rioja— que van emmirallar-se en aquesta identitat.
Tanmateix, el Mas La Plana 2004 va sintonitzar millor amb la meva sensibilitat actual. De fet, els dos vins eren tan diferents que jo mateix em vaig sentir ridícul per haver-los destapat un al costat de l'altre.
L'il·lustre cabernet de Torres ocupa un lloc destacat en la meva personal bildungsroman i cada nova ampolla reviu, d'alguna manera, la memòria d'aquelles ampolles de la dècada dels 70 —encara no es deia Mas La Plana— que tan van contribuir a fer-me estimar el vi.
Què diré ara del 2004 que pugui tenir algun sentit? En primer lloc, la sorpresa: el vi m'ha semblat força diferent d'altres collites més antigues que havia begut (o potser —ai las!— de la memòria d'aquelles collites...). Com que mai no he pogut fer una bona vertical d'aquest vi estimat, no sé si realment el seu estil ha sofert variacions al llarg dels anys —més enllà, és clar, de les degudes a la diversitat de les anyades. Hi he trobat més fruita i més calidesa de la que esperava. Al nas, aquesta fruita amorosida es combina amb la farigola i la regalèssia, subtils, però presents en el ventall d'aromes. L'evolució és impecable i deu haver ajudat a aconseguir aquesta integració completa de tots els ingredients, sense que cap no es malmeti. A la boca, tot és dolçor, plenitud i tremp, i la regalèssia encara es fa una mica més present; hi ha força i equilibri i genera onades plaents de sabor profund, setinat i, nogensmenys, incisiu. Exuberància i eclosió del cabernet, en la seva inefable bellesa, massa sovint menystinguda. Una ampolla munífica que em va donar —ens va donar— una llarga estona de beatitud i complaença.
No tinc cap més ampolla de Mas La Plana 2004 però en algun lloc del meu celler, silent, espera una ampolla de la collita 2001 que em fa imaginar —sempre he cregut que aquest delit en l'anticipació forma part dels encants intangibles dels bons vins— em fa imaginar, dic, futures estones de plaer serè i aprofundit.
 |
| L'excel·lent tap del Mas La Plana, que hauria de fer avergonyir molts grands crus |
