Ara ja ha passat aquest any i el meu comentari arriba a misses dites perquè aquesta collita està exhaurida a les botigues i perquè m'imagino que, com que som un país de gent amb poca paciència, la majoria de les ampolles d'aquell Martinet Bru 2015 ja deuen estar buides.
Per a mi, el Martinet Bru —i el seu germà gran— sempre seran uns vins «especials». Ells van representar, ara fa moltíssims anys, el meu primer contacte amb el que aleshores era el «nou priorat». Ho recordo com si fos ara. La primera ampolla de Priorat que em va trasbalsar va ser un Scala Dei 1976. Va ser, també, la primera ampolla que em va fer agafar el cotxe i «plantar-me» a Scala Dei a veure amb els meus propis ulls d'on sortia aquell bé-de-Déu. Una mica més endavant, a Sant Cugat del Vallès hi va aparèixer una botiga de vins excepcional, una botiga de vins amb un «club de vins» que m'enviava cada mes sis ampolles a casa —així va començar el meu aprenentatge. Parlo de Vins Noé de l'Oleguer Martí i en Ton Lladó. Doncs bé: una de les primeres entregues que vaig rebre d'aquest club contenia dos Martinet Bru, dos Martinet Especial, un Martinet Dolç i un Clos Martinet. Vaig veure la llum i, des d'aquell moment, per molts vins d'arreu que begui i tasti, el meu centre de gravetat és al Priorat.
«Si en saps el pler no estalviïs el bes»
Sempre m'ha agradat molt aquest vers d'en Salvat-Papasseit. I m'agrada, sobretot, pel condicional. Ens recomana que no estalviem el bes si sabem el plaer que conté i, implícitament, sembla que ens vulgui dir no besis si no hi trobes el més gran plaer. És també una frase que m'aplico en el consum de vi. És clar que no bevem només pel plaer. També ho fem per altres recompenses intel·lectuals molt profundes. Però no hem d'oblidar el plaer.
Dic tot això perquè aquest Martinet Bru 2015 va carregat del plaer de què parlava el poeta. Va ser un d'aquells vins —ho dic sense enrojolar-me— que, així que el vaig tenir a la boca, vaig adquirir un cert somriure beatífic que només algunes ampolles m'indueixen a tenir.
Un vi de plaer, una delícia. Però també moltes altres coses, totes endreçadíssimes, netíssimes, lluminoses. A l'etiqueta hi diu que és un vi de garnatxa, sirà, carinyena —hi diu «caranyana», seguint una terminologia ancestral— i merlot. El to és fosc, l'aroma és continguda, però plena de caràcter, neta, de gran qualitat. Conté fruita amorosida i densa, regalèssia, bosc, en un tot harmònic i indestriable. A la boca —que és el moment on la cara se m'il·lumina i no puc deixar de somriure— l'atac és molt fresc, lliscant, fruitat, molt melós, com de setí.
L'he decantat i em sembla que he encertat bé la temperatura. L'hem begut a pleret —perquè en sabem el pler i no l'estalviem però creiem, com Ovidi, que «tempore quaeque suo qui facit, ille sapit.» Mentrestant, el vi a la copa va evolucionant cap a més plenitud, sense perdre l'equilibri ni l'elegància. Els tanins n'augmenten la delícia, perquè hi són fent la seva feina estructural sense que prenguin protagonisme. Hi ha una sensació de lleugeresa, de fruita líquida i fresca, que no contradiu gens el caràcter priorat, que no comet la perillosa transgressió a l'altra banda de la maduresa. El sabor que té sembla no tenir fi.
El 2018 tot just comença i ja hi ha una ampolla que, quan faci l'examen d'aquest any, sé segur que recordaré.
