Si hi afegim l'article —La Calma— pensem immediatament en el gran Chenin blanc d'en Carlos Esteva, aquell vi que sabem que sembla fet per anar creixent a l'ampolla amb el lent pas del temps, fins que pensem que ha arribat el moment escaient d'apreciar-ne les virtuts.
Conscient de la provada longevitat d'aquest vi —comprovada en alguna ocasió memorable a Can Ràfols dels Caus— miro de deixar alguna ampolla escadussera madurar i créixer en algun racó calm, esperant un moment que no sé quan arribarà. Un moment com el de l'altre dia, al vespre, quan en un rampell vam destapar una ampolla de La Calma 2007.
Al primer moment, el vi es va mostrar esquerp i vam haver de tenir calma, saber fer el gran sacrifici de deixar de banda la copa una estona. Quan hi vam retornar, ens vam fixar que el color és d'un groc marcat i les aromes, denses i amorosides, suggereixen la mel, els fruits secs, la palla humida. És un espectre al que estic poc acostumat. Com us ho diria? Els que coneixeu bé l'evolució dels grans vins de chenin —no és el meu cas—, que poden agermanar les sensacions de llarga criança amb la força, el tremp i —fins i tot— la frescor d'un vi molt més jove, esteu més ben preparats que jo per entendre aquest La Calma 2007, ara que ja ha fet deu anys.
A la boca, volum, acidesa, potència i caràcter. El glop és sòlid, melós i, nogensmenys, fresc. L'equilibri entre sensacions aparentment contradictòries —dolçor seca, untuositat fluïda, maduresa jove— és espectacular. La permanència a la boca sembla indefinida. La decadència sembla impossible.
Per un instant, comparo aquest vi amb un chenin que vaig beure no fa gaire —un vi de culte: Les Noëls de Montbenault— i penso que aquella ampolla d'Anjou no em va aportar el que m'aporta aquesta ampolla del Garraf. Ràpidament, abandono aquests pensaments estèrils i torno a concentrar-me, ple de calma, en aquest La Calma 2007, la darrera ampolla d'aquell any que em quedava.
