Tampoc no és pas un sumoll cent per cent. En el cupatge d'aquest vi tan singular hi ha un trenta-cinc per cent de raïm blanc —xarel·lo i una mica de parellada— i la resta està formada per sumoll (d'uns ceps de seixanta anys), xarel·lo vermell i un quinze per cent de bastard negre. Aquesta última varietat no és gaire coneguda al nostre país, però sí que ho és a llocs com la Ribeira Sacra —suposant que el seu merenzao o bastardo sigui realment el mateix que aquest bastard negre de la conca de l'Anoia. Curiosament, no apareix a la base de dades Vitis catalana, però el Diccionari d'en Favà sí que documenta aquest nom —bastard— el 1818 a l'Alguer. Tanmateix, és millor que deixem per als experts tots aquests temes ampelogràfics tan complexos i que nosaltres ens dediquem a parlar del vi que en resulta.
Crec que la primera collita d'aquest vi espumós de Raventós i Blanc devia ser la del 2011, que em va fascinar. Vaig fer-ne un comentari a l'article «Conca del riu Anoia» on hi deia coses com aquesta:
«[...]em tornaré a deixar endur per....la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex»Crec que no he tastat la collita 2012 però avui, en unes circumstàncies que s'ho mereixien, n'hem destapat una ampolla del 2013 i, amb les precioses Riedel Veritas que tant li escauen, hem pogut gaudir d'una estona d'exaltació dels sentits, una d'aquelles estones que fan que el vi sigui el monument cultural i sensual que pot arribar a ser.
Com explicaria el seu color? Quan m'ho plantejava, no podia deixar de pensar en aquell fenomen que es produeix quan, per exemple, mirem les Plèiades en una nit fosca i serena: si hi fixem la mirada, el cúmul es veu ben poc, però si passem la mirada ràpidament pel seu damunt, el cúmul de les Plèiades esdevé un núvol de miríades d'estrelles. Igualment, la tonalitat d'aquest vi sembla, al nostres ulls fal·libles, que canviï amb cada moviment de la copa, amb cada canvi de punt de vista. Deixant de banda tantes astronomies, crec que amb aquestes subtils tonalitats rogenques hem tingut un bon exemple de metamerisme perquè cadascun de nosaltres, en cada moment, veia una coloració diferent en aquest Textures de Pedra.
Amb les aromes passa alguna cosa semblant. Què difícil que és descriure aquesta complexitat, aquesta força! Hi ha una combinació que és prou fruitada, però també —com ho diria?— «sòlida» podria ser una paraula adient. Neta, tanmateix. Potent i incisiva, sens dubte. Tot en aquest vi és una mica inusual, personal, atípic. Potser és un dels espumosos que més m'ha agradat ensumar llargament.
A la boca, quina delícia! El sabor és punyent, la bombolla és viva i, curiosament, manyaga. I la «textura»! La paraula que dóna nom a aquest vi d'en Pepe Raventós —un nom que no deu ser fruit de l'atzar ni de cap banal propaganda— és la que em venia constantment al cap mentre anava bevent, amb glops molt petits, el Textures de Pedra 2013, de la Vinya Més Alta, de la Conca del riu Anoia, del celler Raventós i Blanc.
Quan vaig poder parlar d'aquest vi amb persones del celler em van insistir molt que ells el veuen com un vi de guarda, que pot créixer i millorar amb el pas del temps. Jo em sento incapaç de poder-ho intuir i, d'altra banda, hi ha tan poques ampolles disponibles que penso que —ai las!— potser ja no el tornaré a tastar.
Jo que pensava que només les bombolles d'una vella reserva em podien captivar, i ara trobo que aquest espumós «jove i acolorit» em roba el cor! No sabem mai —com von Aschenbach (no em malinterpreteu!)— quines ocultes sensibilitats podrà arribar a excitar un vi!
